PUERI
Je suis un appareil photo avec son diaphragme ouvert, totalement passif, enregistrant, pas réfléchissant.Christopher Isherwood
«No en vull fer pus, Aràlia, no en vull fer pus. T’ho dic amb tota l’ànima dins aquesta ciutat ben estrangera, on em sent tan i tan perdut, encara que milions de llibre m’enrevoltin.
Tenc fred en aquest hotel on tothom sua. M’estic enfrontant amb tots els grans temes de la literatura d’una forma tangencial, esbiaixada, en angle mort i en miradors cecs. Obrir una porta cap al passat em fa fred. Obrir una porta: escriure.
Tot és metamorfosi sense remei.
Tot és un diccionari de buits i forats.
Tot és una depuració que estilitza la meva mirada.
No podria indicar els moments en què apareixes sencera, dominadora, saturant el meu espai mental i afegiria, fins i tot, el meu espai físic.
Aquelles lletres que et tenien com invocació, Aràlia, no són de la meva mà moguda pel meu cervell. Si ho veiessis així t’equivocaries totalment. És tot el meu cos insepult que empeny el ball de les ombres d’aquest alfabet inventant-se seguit seguit amb els teus moviments tan inesperats com possibles.
Versatilitat, em digueres, Aràlia, fa uns mesos, és el mot que pot definir el meus recorreguts verbals. No hi estic d’acord. Som un tèrmit, som un corc, som un insecte insistent que voldria deixar-te, Aràlia, més excavada i entrecavada que el canterano isabel·lí de la senyora àvia Maria Ignàsia que tu adoraves.»
Fins aquí arriba el bitllet de Frankfurt. Com una terregada que m’entràs als ulls i em provocàs visions.
Tenc l’espinada molt adolorida.
Madò Bet em farà unes fregues amb oli camforat i herbes, després em posarà un parell de pegats foradats i em colgaré amb un còctel químic del doctor Febrer. Ho necessit. Vull dormir cent hores.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el món, per tristesa, no tot és u, diu en Bruno.
asseguts al caire de la roca
amb els peus a l’aigua, prenc mar amb la mà
i li faig carícies molles a l’esquena, als omòplats, a les espatlles
l’obstinació de parers ens enfronten, ja ho veus, i amb el cap avall assenyala dit amunt
jo davallo a l’aigua amb suavitat, sense esquitxos
i m’abraço a les seves cames, li beso un genoll i hi reposo la galta
ficar-se en la pell de l’altre, avui, és una utopia massa cara, i amb l’índex em ressegueix el contorn del nas, fins els llavis
li beso el capciró del dit
mudar segons les circumstàncies, renovar-se a cada mirada, convertir-se en éssers nous, adaptar-se
li agafo la mà perquè davalli a l’aigua, amb mi, ens fonem, tot u