Plagueta de Bord

SALÓ DEL CEL

Els llibres són éssers vivents.
Varlam Xalamov

L’univers és una combinatòria vasta. Els punts més allunyats en l’espai i el temps estan relligats per ecos i correspondències secretes.

Som pastats de memòria, emperò l’oblit és necessari. I la memòria és feta d’oblit en gran part també, tan bé.

No puc abordar-te, A., de front. Em cal una aproximació obliqua, indirecta, de fonts misterioses.

He somniat molt aquesta matinada. Els canvis d’estació sempre m’han resultat penosos. En el somni hi havia un antiquari, Feliu Matamalas, del barri antic de Palma que oferia a una princesa siciliana Beatrice d’F., una edició rara de l’Ilíada. Quan ella arribava a la seva cambra d’un agroturisme sur-mer i obria aquell exemplar enquadernat en pell amb desgastades lletres d’or hi trobava un manuscrit en què una lectora que signava Lavínia H. hi havia cal·ligrafiat una història sobre la immortalitat.

Parla d’un mar estret com un riu situat en l’extrem occident. Les aigües d’aquest mar confereixen la immortalitat i, després  cal anar a l’altra riba, a l’altre costa, on es troba la Ciutat dels Immortals. Lavínia H. ateny la ciutat i descobreix una arquitectura abominable, confusa enfollidora. I  la Ciutat està deserta. Fuig a l’escapada i arriba a unes coves on habiten un troglodites, uns indígenes petits, negrellons, muts que semblen animals. Un d’ells la segueix per tot com un ca. Lavínia H. li ensenya alguns rudiments de llenguatge i quan ell pot dir alguna cosa es tem que és Homer, un Homer que ha oblidat que va escriure l’Odissea mil anys abans: un humà immortal són tots els humans.

M’he despert i he recordat una frase de Borges que devia estar en la construcció d’aquell somni: «L’Odissea va ser escrita per Homer o per un altre Grec que nomia el mateix.»

Sabies que enyorar té el bressol etimològic llatí en ignorare. Serà la nostàlgia el sofriment de l’ignorància?

La carta de Maria Carla em crema.
A., ets lluny i no sé el que esdevens. El teu país és enfora i no sé què hi passa.
Per què no hi ha retorn? Per què aquesta impossibilitat del retorn?

L’eufòria de Nova York també apaga, colapsa, sincopeja els fets i les coses. L’efervescència pot ser paralitzadora. M’imagín Daphne atrafegada amb la darrera desfilada de Régine de la Tour a Regeneration una boutique magnífica del Lower Manhattan. Régine, que s’ha distanciat del seu home francès i ha rebutjat el rang de comtessa, necessita molt d’afectes en uns moments tan difícils. M’imagín la Dogdson, sempre tan sensible a l’elegància, al luxe i a la simplicitat, que ha cercat un retrat d’un nyèbit de Franz Hals per simbolitzar la mescladissa de gèneres que Régine proposa amb Peau douce, el nom de la seva col·lecció. M’imagín Charles Vieux amb unes ganes boges de venir a Son Asgard, emperò està capficat i, sobretot, retingut pel seu marxand, Ed Klum, que vol que acabi una gran tela pel City Bank. M’imagín Patrice i Mlle. Vieux fent tota casta d’entremaliadures perquè l’amiga Belette no tengui un moment de llibertat. Maria Carla em diu que Patrice va convidar Belette al restaurant Heartland Brewery. Només la vol treure als seus llocs i amb la seva gent: és possesssivíssim. Sort que Belette és prou espavilada i ha trobat estratagemes d’amistat.
Per què A. no surt quasi gens en les línies de Maria Carla?

Tenc neuràlgia facial, dolors d’estómac, paràlisi de les cames, palpitacions, acubons i atacs d’ànsia i d’histèria. El doctor Febrer em diu que he d’augmentar la dosi d’antidepressius.

No ho faig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!