UN NOU ANGLE DE VISTA
Discutesc amb Charles a la biblioteca de Son Asgard. Els finestrals sobre la clastra, closos per mor del tall de sol, ens deixen clapats de retxes blanques i negres com en un film de Jacques Tourneur.
L’animeta, sempre tremolosa i viva, que va encendre Aràlia davant un quadre de Ramon Llull, crea d’altres ombres mòbils.
Parlam de les diferències entre el pintor i l’escriptor. Li dic que un text i un quadre són signes fràgils. Amb un no-res, en un segon, poden esdevenir mentiders, veure’s enrolats en una lluita que no és la seva. Cal anar molt viu i protegir-los contra el canibalisme de l’ideològic: de l’idea amarada de comandera.
Charles ementa Le mépris. Aquesta pel·lícula de Godard que ens ha fet tant de bé, que ens ha donat camí per pensar. Diu: «Te’n recordes quan Camille puja al cotxe del productor Jérémie Prokosh? Allà es juga el drama: en la mirada que hi ha entre Camille i el seu marit, Paul, un guionista insegur i ambiciós. Tant ella com ell comprenen, corprenen, el pensament que ha travessat Camille. El seu home l’ha feta servir per seduir al productor. Godard fa servir el cinema, com d’altres el microscopi electrònic o el raig làser, per fer-nos veure alguna cosa que s’escapa de la nostra percepció ordinària. Jo diria rutinària. Ens mostra com es pot passar en una fracció de segon, entre dos plans, de la méprise al mépris. Ho entens bé: de la méprise, l’error de la persona que s’equivoca, al mépris, el menyspreu. Es passa d’una desincronització imperceptible a un capgirament dels sentiments. Godard ens amplia aquesta dècima de segon i aquest petit espai entre un home i una dona en cinemascope i en un film d’una hora i mitja. Per on anàvem?»
Nosaltres, els que escrivim, embalsamam els pensaments mentre que el pintor cerca una forma, he dit per tornar al tema inicial, mentre bevia un glop de gin. El pensament d’un quadre no és discursiu: importa i no compta alhora.
«El blanc ressona com un silenci intel·ligible, deia Kandisnsky. Deixaria la pintura al seu fer i passaria del voler dir. Faig feina amb els cops de pinzell, amb els pigments, amb la matèria, amb la superfície, coses reals, coses de bon de veres. S’ha d’anar molt alerta amb els agents perturbadors. N’hi ha a voler i pertot.»
Crec que els teòrics de la pintura no en sabem gens d’aquest gest d’agafar un color de la paleta i col·locar-lo en una tela, d’aquesta forma que pren.
Charles m’ha dit que la conversa li havia produït pintera i m’ha deixat totsol.
He mirat l’animeta davant el quadre de Ramon Llull. No es bategava. I de cop he sentit el meu cor que s’accelerava de canonades atroces perquè, Aràlia, et tenia dedins en aquell chester de pell color tabac on vaig descobrir moltes ombres del teu cos perfecte obert de rosa i seca i horabaixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!