13 d'agost de 2012
Sense categoria
0 comentaris
ESTIU DEL 64
Quan record aquell estiu del seixanta-quatre la primera cosa que em ve al cap és un univers immens, que podria caber dins una sala de Vermèria, de color cinabri violentat de negre en què Victòria, Felip i jo no ens aturàvem de fer descobriments i viure aventures extraordinàries amb les coses més senzilles i inútils. Va ser un estiu rouge: el mot de complicitat entre nosaltres. També podria ser el rouge de la passió d’amor i de la mort. El rouge de la frenesia i del martiri. El rouge del guant amb taques de sang. El rouge d’aquell pintallavis que havia amagat al fons del cofre. El rouge de l’empegueïment que tacava els pòmuls alts de Victòria quan li xiuxiuejava paraulotes a l’orella.
Vaig arribar a ca la padrina Joana de Vermèria a principis de juliol. Era el meu regal per haver aprovat tot el batxiller i la revàlida. Mon pare partia cap a un dels seus viatges llargs a l’estranger d’aquells de “no sé bé quin dia torn”. Just quan pujava a la camiona que feia el trajecte Palma-Caldemar vaig sentir com si s’afluixàs una cadena que em fermava curt i pogués posar-me a córrer en totes direccions. Era una sensació que no per coneguda em va resultar menys agradable i que em donava una lleugeresa tan gran que em semblava que d’un moment a l’altre podria sortir per aquella finestreta per on passaven a poc a poc els camps i els pobles i em podria posar a volar per arribar més prest a aquella casa singular que havia fet abans de la guerra el padrí Pere damunt un turó que dominava el poble. Ell era un arquitecte molt gaudinià i aquí no l’entenia ningú. Per això va fer aquesta torreta que sembla un ocellot que vol emprendre el vol, aquests porxos amb columnes cobertes de copinyes que fan que el jardí sembli el fons del mar i aquestes terrasses amb balaustrades de ferro forjat que són miradors a tots els punts cardinals. Els que el mataren deien que feia arquitectura degenerada. Així em parlava la padrina Joana, menuda amb uns ulls vius d’un blau transparent i una veu forta i ronca. Em contava que va moure totes les influències de la branca botiflera de la seva mare perquè no assassinassin el padrí. I va fracassar. Però després, quasi com un miracle, aconseguí que els militars no li prenguessin la casa i la convertissin en una caserna. Trobaven que era un bon observatori per vigilar l’arribada d’una esquadra enemiga. I va procurar que la deixassin tranquil·la. Per això va poder tenir amagats dins l’aljub buit l’amo en Tià Saqueta que era el seu majoral i dos homes més dels quals no sabia ni el nom. Totes aquestes històries li donaven una aura de bellesa intrèpida, com una resplendor que l’envoltava, especialment el dia de la meva arribada, en què m’abraçava i m’agombolava com la mare que vaig perdre en néixer i que era filla seva. La meva bicicleta pintada de verd carruatge havia estat del padrí. Ja em veig baixant les voltes que em duien a Caldemar entre marges d’oliveres i bladars a punt de messes cap a la ferreria d’en Tomeu Punxó per donar la sorpresa a en Felip, el meu millor amic, que es passava l’estiu ajudant son pare. D’enfora, pegant amb el martell damunt l’encruia per vinclar un ferro, amb els seus rinxols d’un castany rossenc semblava l’Hefest que havia vist aquell curs a La farga de Vulcà de Velázquez. S’havia estirat i em guanyava quasi d’un pam encara que conservava aquella carona de nin bon al·lot que et podia dur a escoltar el sermó en qualsevol moment. Amb ell havia après una mala fi de coses que m’agradaven: anar a caçar pops per devers les pesqueres d’en Milà, posar garbellets i visc al bosc de la Coma per agafar ocells, fer excursions arriscades per les coves del Gorg, anar a robar figues, albercocs i prunes a l’hort de can Valent, jugar a truc al bar de can Corpall, etc. També en aquelles migdiades que fèiem dins la meva habitació de la torreta, quan el sol ho cremava tot i no es podia respirar, ens havíem tocat primer a poc a poc i després amb la fortor de les hormones desfermades. Ell m’havia explicat tot quan sabia del sexe i un horabaixa amb una espolsada forta m’havia desvirgat el capoll. El trencament del petit fre va fer que es produís una ferideta i hi hagués sang pertot. Quin gust poder descapullar-me, vaig cridar mentre ell un poc regirat anava a cercar una tovallola per aturar l’hemorràgia! Quan pens això em ve una onada de nostàlgia, de calidesa i de desemparança. L’arribada de Victòria la va anunciar la padrina Joana: sou fills de cosins. Els seus pares estan separats i crec que ella no ho duu gaire bé. S’ha passat el curs interna a les monges de Lestonnac de Barcelona. Potser hi havia alguna cosa indecent en el cel tan blau d’estiu, en les immenses masses de niguls blancs, en aquell vent del desert que bufava del mar i en l’espera d’en Felip i jo a l’arribada de la camiona. Quan Victòria baixava i ens mirava el temps va començar a passar d’una manera estranya. Ara la record com Janis Joplin, la deessa que vaig descobrir uns quants anys més tard. La seva veu tenia ressonàncies de dona molt més que gran que aquell cos de quinze anys amb unes cames exageradament llargues. En Felip duia la maleta i havia perdut el remuc. Entre tots tres s’havia creat una sensació d’intimitat, com de llevat que va pujant. Record que el primers dies dúiem una activitat enfollida. Com si Victòria hagués de desaparèixer d’un moment a l’altre. Li mostràvem els nostres llocs, les nostres diversions, les nostres pesqueres, els nostres secrets, els nostres paisatges en una cursa vertiginosa d’escenografies. Teníem la sensació que ens havíem perdut moltes coses els tres plegats i que calia recuperar-les a tota. Record que com sempre era jo el qui més parlava i la veu que sentia no em semblava la meva, sinó la d’algú altre que xerrava només per complaure aquelles dues persones. Ja devia fer dues setmanes que Victòria havia arribat quan vàrem convidar a dinar en Felip per partir després d’excursió tot tres a la cala del Cargol. La padrina Joana ens va contar històries de contraban i riguérem molt. Brindàrem amb xampany i al final estàvem esbutzats de tant de riure. Vaig proposar un descans per escoltar música d’aquella que havia duit Victòria: els Beatles, Elvis Presley i Diana Ross. Pujàrem a la meva cambra. Victòria semblava molt reconcentrada. Feia una calor d’infern i vaig encendre el ventilador del sostre mentre en Felip posava el pick-up. Ens desvestírem com per anar a nedar. No sé com va ser que entre somnis vaig sentir la veu de Victòria que deia: als catorze anys un amic del meu pare em va convidar a fer una volta amb el cotxe. Quan érem per la vorera d’un bosc es va aturar, em va fer baixar i em va violar. Podeu entendre que sigui prudent amb vosaltres? Ens mirava amb ulls d’enamorada. No eren ulls àvids, sinó d’algú que mira alguna cosa essencial. Tot semblava conspirar perquè un s’acostàs a la pell de l’altre. En aquell aire ple del cant de les xigales, en aquella arquitectura d’exuberàncies precises —gràcies padrí!— l’única sortida era la pell dels altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!