ESCRIT SOBRE ‘LLEFRE DE TU’ DE JORDI LLAVINA
Taxidermista de l’absència
Llefre de tu, de Biel Mesquida. Club Editor. 224 pàgines. Barcelona, 2012.
Jordi Llavina
Tot, en aquest bell llibre, és estil, fermesa d’estil. Del primer text a l’últim —que, de fet, es correspon amb el colofó en forma de cal·ligrama: el dibuix d’un alambí que destil·la els títols possibles que podria haver tingut el llibre, més enllà del títol final, definitiu—. Res, en aquesta obra, no és deixat a l’atzar, i cada paraula troba en la seva veïna la falca que la fixa o l’ala que la projecta enllà. Els diversos gèneres harmonitzen en una col·lecció textual molt original: la lírica n’és el fonament; el relat, el fil conductor; l’epístola, un convidat eventual. L’argument de l’obra és circumstancial. Sigui com vulgui, com a lectors anem tenint coneixement d’un personatge que es fa dir el Recordador, que narra la seva prolixa evocació d’una evanescent Aràlia, que ha fugit a Nova York. Tenim noció d’altres personatges, que van creuant-se en la vida del Recordador, com és ara un pintor anomenat Charles, entre uns quants més. Però el protagonisme d’aquesta plagueta d’absència se l’endú, per damunt de tot, el llenguatge, aquesta mirada d’admiració que caça els detalls del món, que té sempre el do de la subtilitat i que, per fer servir una imatge de Voltaire aplicada a Marivaux, és capaç de pesar ous de mosca en balances fetes de teranyina.
Llaminer de tu, però també llepissós de tu. La veu del Recordador se’ns va imposant com la d’un dietarista encastellat a l’illa, i se’ns manifesta —com s’afanya a escriure— en “aquesta tendència meva, darrera i antiga, cap a les pèrdues”. Aràlia és lluny, poc més o menys un fantasma. La imitació o el pastitx dels clàssics conviu, en l’obra, amb la transgressió de l’avantguarda. Preval la miniatura lírica, exquisida, ja sigui en mostres ecfràsiques —la sensacional natura morta de Charles Vieux descrita en el capítol titulat “Escat hores”— com en la narració d’una matança del porc. Hi ha descripcions d’una gravetat esborronadora: “Vaig anar a la finestra i només uns niguls esfilagarsadíssims tintats de rosa i gris (molt més gruix de gris que no de rosa), aferrats als cims d’Alfàbia, em deixaren entendre que l’Era Malencònica s’acostava d’una forma vertiginosament lenta”. Taxidermista de l’absència: “El llenguatge neix de l’absència, em deies Aràlia com si no-res […]. L’absència és dura i dura, esdevé insuportable, i per això cal manipular-la com fa el nin que s’ha muntat el joc del rodet”. Ella, la dona, “dins les venes, com una infecció crònica”. Carnet de “revêries”, el llibre —un estoig que Mesquida ha fabricat molt lentament, com explica la contracoberta— sembla que es proposi fer-nos sentir el calfred del llenguatge i imposar-nos un ritme determinat, vertiginosament lent. Per ventura, no ens trobem davant una novel·la trepidant, sinó davant d’un llibre immanentment líric, que ens fa aprendre a mirar i a recordar.
MOLTES DE GRÀCIES, JORDI LLAVINA!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Allò que jo tinc com a divisa del meu blog el “Sigues sempre poeta, fins i tot fent prosa” d’en Baudelaire, el Jordi ho aplica meravellosament.
Em deixo entabanar fàcilment per cants de sirena que canten lloances escriptòriques, però a la vegada acostumo a malfiar-me’n fins que no he
caigut al parany de la lectura. Llavors m’agrada matisar aquella rauxa de creure’m les promeses d’altri.
Hi ha pocs casos però en què sé que me’n puc
refiar ulls clucs. I un d’ells és l’escriptura del Biel Mesquida. La veu més poètica en prosa que mai he llegit en català. I un dels grans poetes de tots els temps.
Gràcies Jordi per empènyer-me a llegir el Biel amb la teva potent descripció, acuradament poètica, del llibre. El teu escrit també fa venir enveja…
A tu Biel, ja te’n diré tot el què quan ho hagi llegit. I no tardaré gaire.
Si fos veritat que el vertader plaer comença amb la idea de fruir-ne… diria que ja n’estic extasiat i em falten només els tremolors i els caldreds de la lectura, dels que espero gaudir-ne aviat…
Ara per ara, una abraçada.
__________________________