MIQUES DE PA MOLLES PER NO PERDRE’M
La santé n’est pas mauvaise malgré un tas de petits accrocs. Je travaille pas mal. J’ai commencé avec ce que je savais et maintenant, c’est avec ce que je ne sais pas et c’est bien plus amusant.
Pierre Bonnard
Qui fa de testimoni del testimoni?
He passat l’horabaixa amb Charles Vieux i m’ha resultat una excel·lent companyia. Sembla mentida que una persona tan desorientada em pugui orientar una cosa de no dir. M’ha explicat que viu dins el dubte continu, dins l’oscil·lació. Li han ofert pintar una cúpula de l’Unesco a París. Qualsevol artista ho trobaria una feta extraordinària. Charles em diu que no li fa ganes, que s’estima més pintar aquarel·les à plein air del paisatges de Son Asgard. Sé que no és esnobisme, emperò aixímateix l’anim amb paraules ben racionalitzades. Ell se’n riu mentre aixeca la seva copa de porto i brinda perquè la nostra amistat no s’acabi mai. Li insistesc fent servir el tema de la competitivitat entre artistes. Segur que X. i Y. acceptarien amb els ulls tancats. Em contesta com si fos un oracle: «És fàcil assemblar-se a algú i és molt més difícil ser un mateix. En el fons, és el problema central de la creació artística. Sia allò que sia el tema que pint, cerc la revelació d’una part de mi mateix.» La meva resposta és un silenci còmplice i llarg.
He obert d’ampit en ample els dobles cortinatges de vellut amb ratlles roses i grises perquè no volia deixar perdre la qualitat de la llum que filtraven les capçades dendrítiques de dos lladoners germans just davant el finestral. El núvols torrats i melicotó d’aquest capvespre són unes grans masses viatgeres i calidoscòpiques que voldria fixar sense remei en el meu Àlbum Baudelairià. L’encant de la baixada lenta de la claror, el guspireig carabassa del foc a la xemeneia, aquesta morbidezza d’una intimitat perfumada de sordideses entre dos homes que saben que al fons sempre hi ets tu, Aràlia, feien del capaltard un fester subterrani. Charles adora els bells cotxes anglesos –silver cloud, wraith, bentley– i me’n parla com si es tractàs de les meravelles del Món. També practica l’el·lipsi emocional (reaccions sense causa aparent, o bé causes sense reaccions aparents) i això em deixa bocabadat com quan escolt un conte de Xahrazad.
El foc de la fosca ens agafa xalests, com si les paraules espiritoses ens haguessin pujat al cap.
Pens: «Je joue solo. J’aime pas que les gens s’approchent trop près.»
Charles Vieux sembla que ho sap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ce que les hommes nomment amour est bien petit, bien restreint et bien faible, comparé à cette ineffable orgie, à cette sainte prostitution de l’âme qui se donne tout entière, poésie et charité, à l’imprévu qui se montre, à l’inconnu qui passe.
Charles B.
Jean Baptiste d’Alembert deu ser d’aquelles persones excitants de conèixer. Mil.limètricament disposades a la controvèrsia d’una definició, a trobar el revolt de les conveniències. Vull dir que me l’imagino renunciant a veure Catalina la Gran sense excuses, apuntant amb lleugeresa una raó de pes.
Submergida en el Mediterrani faig cap a França. Trec el cap per prendre aire. No veig terra enlloc. En una distància propera veig una balsa amb sis o set homes al damunt.