era un lloc fosc, abandonat, com la fi del món
en un lloc així et vénen al cap coses que havies oblidat, pensaments perduts d’uns altres dies quan creies que la felicitat amb Aràlia seria inacabable,
el color blau de la nit em feia concentar els sentiments, l’aire sonor, les fantasies més inexplicables: sofria a poc a poc
no m’ofegava, emperò quan recordava el seu somriure em feia molt de mal el cor
panteixava
just llavors va començar a ploure
comptava les gotes al contrallum d’un focus molt blanc
et parlava fluixet, com si fossis possible
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara pastures?