Quan més obrer de la paraula som, més m’envesteix la poesia en paraula i carn de poeta.Emperò les situacions oximoròniques formen part de la meva atmosfera.
Converses amb AZ (quin gust d’inicials! quin poema de nom! quina bondat de persona! La bondat humana sempre em meravella, cerc el seu contagi.)
Lectures d’AZ (quina infinitat de miradors! quina música d’idees feta amb tots els sentits de l’esperit! quins enlluernaments amb resplandors d’aquest llamp de paraules incandescents!)
AZ llegí en el polonès de sa gola aquest poema: Muszla (Concha) (aquí hi manca un audiopost, emperò el poema no fou enregistrat. Efímeres diccions!)
CONCHA
DE NOCHE, LOS MONJES CANTABAN SILENCIOSOS
Y EL VIENTO IRACUNDO BATÍA
RAMAS DE ABETO COMO SI FUESEN ALAS.
NO HE CONOCIDO CIUDADES ANTIGUAS, NO ESTUVE NUNCA EN TEBAS
NI EN DELFOS, E IGNORO
QUÉ DECÍAN LAS SIBILAS A LOS CAMINANTES.
LA NIEVE CUBRÍA CALLES Y CAÑONES
Y POR LA HUELLA DEL ZORRO, SIN EL MENOR SUSURRO,
AVANZABAN LOS TRAJES DE LUTO DE LAS CORNEJAS.
CONFIABA EN SEÑALES FUGACES,
SOMBRAS DE RUINAS, SERPIENTES ACUÁTICAS,
MANANTIALES SERRANOS Y PÁJAROS PROFÉTICOS.
LOS TILOS FLORECEN COMO NOVIAS,
MAS SUS FRUTOS SON DISCRETOS Y ÁCIDOS.
NO EN LA MÚSICA, NI EN LOS CUADROS BELLOS,
NI EN LOS GRANDES ACTOS Y LA VALENTÍA,
NI SIQUIERA EN EL AMOR ESTÁ LA SABIDURÍA,
SINO EN TODAS LAS COSAS,
EN LA TIERRA Y EL AIRE, EN EL DOLOR Y EL SILENCIO.
EL POEMA ES CAPAZ DE FRENAR EL ECO DE LA TORMENTA,
CUAL LA CONCHA QUE ORFEO GOLPEA
EN LA HUIDA. EL TIEMPO SE LLEVA LA VIDA
Y DEVUELVE MEMORIA, ÁUREA DE LLAMAS,
NEGRA DE ARDOR.
(Pàgina 127 de llibre d’Adam Zagajewski, Poemas escogidos, traduït del polonès per Elzbieta Bortkiewicz i publicat a la col·lecció La Cruz del Sur de l’Editorial Pre-Textos)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al vespre, els ermitans cantaven en silenci.
i el vent irós batia branques d’avet com ales.
Jo no conec ciutats antigues,
Tebes o Delfos,
talment ignor els mots que les sibil.les deien
als qui caminen.
Sé que la neu cobria
carrers i entreforcs. Per les empremtes
de la guineu, sense soroll o fressa,
feien camí, vestides de dol, les alimares.
He confiat en el senyal efímer
de l’ombra i la ruïna, de serpents d’aigua,
de les fonts a la serra, dels ocells de l’oracle.
Com a nuvies els til.lers floreixen
però la seva fruita és àcida i menuda
No pas a l’harmonia
ni a la pintura,
no pas als actes
heroics ni al coratge.
Ni tan sols a l’amor
no hi ha la saviesa.
sinó dins cada cosa,
en la terra i en l’aire,
en el dol i el silenci.
Sols el poema
detura l’eco
de la tempesta.
El temps se’n du la vida
i retorna memòria,
daurada per les flames,
de foc obscura.
AZ,poètic,lúcid,una joia.
No vull escriure com ell, vull arribar allà a on està.