Plagueta de Bord

MÚSICA VERBAL. El 19 de juliol a partir de les 21 hores els jardins de la Torre Muntadas del Prat de Llobregat foren un fester de carn humana amarada de seixanta minuts de poesia dita amb tot el carnal esperit. Gràcies escoltadors!Gràcies organitzadors! La poesia fa tornar guapos!!!

ENTREPORTES (Cal·ligrafies)

CAL DIR-HO AMB PARAULES PLANERES. Havia anat a passejar per la platja de l’Arenal. Malgrat que l’arquitectura balearitzada dels hotels i apartaments de primera línia encara m’afectava, podia trobar en aquesta fina i mòbil extensió de contacte entre el mar i l’arena alguna cosa del meu passat. Quan allò eren dunes plenes d’assutzenes oloroses i jo em podia passar hores dins una barca encallada en les copinyes creient que navegava per tots els mars del món. Em vaig asseure en un balneari amb alguns turistes vells. Va ser quan em servien el campari que vaig veure la nina. Devia tenir uns nou anys. Era morena, amb uns ulls grans i negres i unes cames molt llargues dins uns vaquers de pota d’elefant brodats de platellons. Cop en sec va treure una corda de la motxilla i es va posar a botar. Hi havia alguna substància hipnòtica en aquells moviments de la nina que m’impedien deixar de mirar-la. La seva fesomia com la d’una divinitat asteca –vaig suposar que seria filla d’uns immigrants llatinoamericans– tenia tots els trets de la despreocupació. Vaig riure per dedins. Duia un llibre d’haikús: aquests poemes orientals tan curts, tan intensos, tan engrescadors, tan serens. La nina no parava de botar de diverses formes: aturada, caminant, fent juli… Vaig obrir una plana del poemari japonès. L’haikú era de Niji Fuyuno i deia: «Mar agitada / l’espai en el cercle de la corda de botar / és completament buit.» Crec que em tremolà un poc la mà dreta que sostenia el llibre. El cap es va posar en funcionament a altes velocitats. Veia al meu enfront aquell espai que el poema deia: un espai silenciós, tranquil, que contrastava amb l’agitació que em bullia per dedins. Un espai vast i pur en què cap conflicte, cap dolor, cap turment podia penetrar. El buit en el centre de la corda li permet fer voltes al cos, li permet botar. Vaig mirar el tassó de vidre que tenia a la mà i vaig pensar que gràcies al seu buit podia beure. Les cases estan plenes de portes i finestres emperò el buit les fa habitables. El buit era el que em permetia veure el món, travessar les fronteres, moure’m entre la terra i el cel. El buit era l’eix misteriós i secret al voltant del qual girava lliurement el meu cervell. Vaig flipar. Em sentia d’una lleugeresa voladora. Aquell espai completament buit en el centre de la corda de botar havia despertat tots els meus sentits: estava infinitament disponible, com si m’hagués buidat d’un massa ple que m’impedia veure, escoltar, tocar, sentir, olorar… Hi havia un aire vivificant i vigorós que convertia les coses més ordinàries –el xiringuito, els vells guiris, la platja, el mar i el sol– en experiències intenses i novelles entapissades de frescor. En el centre de la corda de botar de la nina hi havia un buit sense límits, un espai sense fronteres que era alhora pertot i enlloc: un centre de gravetat on tot hi arrelava, un cim des del qual podia veure la meva vida en una desfilada permanent, un punt invisible del qual brollava un univers d’invencions. Em vingué al cap un poema de Pascal Quignard que em vaig aprendre de cor al Quebec: «Els ocells són aire en estat sòlid / el peixos són aigua en estat sòlid / la literatura és silenci en estat sòlid.» La nina que botava amb la corda, l’haikú de Niji Fuyuno, el poema de P. Q. Em deien mil i una coses: creaven un buit (vide en francès) fonamental on construir vida, vides…

CONTRA LA DESTRUCCIÓ. Mir el camp. Pas la vista pel jardí, pel parc, pels sementers, pels boscos pròxims del pujol de Can Moranta, per l’skyline de Santa Maria del Camí amb el campanar lluent de rajoletes blaves, per l’escultura mural blavosa de la serra de Tramuntana que forma el meu horitzó. En un racó del safareig s’acaramullen les fulles d’ailant, d’ametller, de figuera i de lledoner: un port diminut ple de falues, llaguts, vaixells… Amb la plagueta oberta on els meravellosos núvols baudelairians es reflecteixen pens en una idea que m’empeltà Ezra Pound: com escriure el paradís quan tot ens empeny a escriure l’apocalipsi? Ai las, qui em gomboldarà en aquests temps de crisi? Voldria haver fet una brodaria de mots per cantar les nedades al safareig, les passejades per uns camins que no duen enlloc, les lectures a l’ombra fresca dels pins entrecreuats d’ailants, l’escriptura a la biblioteca a les fosques, els somnieigs de la calor. Emperò davant la cruesa dels fets –l’època de la incultura, de la destrucció i del Matas Power que ho fa malbé tot en funció d’uns interessos eurístics i a curt termini– peg un crit que haurem de repetir sense atur: Ús racional dels cotxes per part dels ciutadans! Ús racional del territori per no fer carrrils i carrils, rotondes i rotondes, autopistes i autopistes! Estimam la terra? Estimam els paisatges? Estimam els conreus? Estimam les costes? Ens estimam?

Ha! Ha! Ha!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!