Plagueta de Bord

FORCES NERVIOSES FETES MOTS

Catalina Maria Ensenyat escrivia a mà, dins el petit estudi d’aquell pis que pegava damunt les fulles dels plàtans que começaven a daurar-se de la Rambla palmesana. Catalina Maria escrivia una carta a una amiga, Bel Moranta, que habitava a Barcelona. Li havia costat molt trobar aquell temps per poder agafar la ploma, el paper i obrir el seu cap, els seus pensaments. En Xesc Servera, el seu home, i els dos fills, Joan de dotze anys i Clara de nou, havien anat al cinema. Feia una setmana que tornaren de Salisar, un llogueret perdut a prop de Deià on els dos darrers anys llogaven una casa tot el mes d’agost, totes les vacacions. I Catalina Maria necessitava escriure aquella carta, carta que no sabia com fer ni per on començar. Bel Moranta sempre havia estat la seva amiga més folle, més extravagant, més intel·ligent: després d’acabar plegades la carrera de mestra, havia partit cap a Barcelona per estudiar teoria literària a la universitat, s’havia doctorat amb una tesi sobre el plaer i la repressió en Mercè Rodoreda, havia tengut molts d’amants, i no s’havia casat. La darrera vegada que soparen plegades el passat juliol a la terrassa central del restaurant Portopí, Catalina Maria li confessà que havia aconseguit tot quant desitjà de joveneta: un home que l’estimava, un nin i una nina, una estabilitat econòmica i emocional, un oasi familiar. La Moranta li va dir que no l’entenia. Tots t’estimen, i tu, els estimes? On havia deixat aquella curiositat sense límits que desprenia quan anaven a la Normal? En quin racó havia quedat aquella Catalina Maria que adorava el risc i el descobriment? I el fervor, on havia abandonat el fervor? Catalina Maria recorda que mirava fixament cap al far de la Riba i no volia escoltar aquelles paraules que desencadenaven unes forces nervioses que no entenia, que no sabia, que no podia controlar. Les llàgrimes baixaven ràpides per les galtes i deixaven unes dreceres lluents. Catalina Maria pensava en El gran Gasby i aquell far verd que es veia des de la solitud de les habitacions del palau llegendari. I allò li resplendia per dedins com en aquells moments terribles de la infantesa quan reconeixia, abans que ningú, electritzada d’entotsolament, tots els signes de la tempesta. Una por la sacsejava quan tot estava calmat, quan els sebel·lins encara cantaven confiats, quan només un aire gelat com un calfred a l’espinada li deia que els trons, els llamps i la pluja entrarien en escena segons la velocitat del vent. «Enyorada Bel, massa estimada Bel, no és fàcil fer córrer la ploma sobre el paper quan tot allò que et vull contar és fet d’aire de mar, d’oliveres al capaltard, d’immersions a la Cala, de passejades pel camí dels Pintors, ran dels Còdols i de l’impossible. No sé si ho trobaràs un començament carmerieresc, però és ver. He pensat moltes de vegades aquella conversa del Portopí. Em va revelar moltes de coses sobre la rutina de les meves emocions, dels meus sentiments, fins i tot de la meva pròpia sensibilitat. Ara pensaràs que escric tabuchianament, però és ver. M’he muntat aquest mes de vacacions com un màster de SuperSelfCleaning, netejar-me de tantes repeticions, desrovellar-me per escoltar, desoxidar-me per reviscolar les anestèsies, saber-me per tots els camins possibles per ser viva. No és zambranesca aquesta frase, sinó allò que pensava de bon de veres. Els primers quinze dies vaig fer petites pràctiques: llegia molt, em tancava per escoltar música, escrivia frases caçades al vol, m’entretenia amb mi mateixa. En Xesc i els nins volien més temps meu i els duia a retxa. Després de l’Assumpció hi havia un concert a Son Marroig. Vaig dir que hi anava i ells tres es muntaren nit de cine a la tevé. Al partir en Xesc em va dir que m’havia mudat molt, que era molt guapa. Va ser tota una divisa. En arribar a Son Marroig tenia temps per anar al templet. Ell, ja ho deus suposar perquè sempre he estat molt rosa, era allà. La posta de sol dins la mar és un bon tema per a qualsevol preludi. Ell és n’Artur Pomar, un misser de la nostra generació. La Foradada em semblava un salvavides per a la nova navegació. Ell, Artur, xerrava i xerrava com si l’instant fos etern. Arribàrem tard al concert i ens quedàrem drets dins el saló ple de records de l’Arxiduc. M’agradava passejar la vista per una tanagra grega o una bolla del Món I, després, secretament, pel seu clotell. Sé que no vaig escoltar gens bé ni Mozart, ni Schubert, ni Chopin. A la sortida vaig dir que tenia pressa, però era por. Ell m’informà que el diumenge següent es clausurava el Festival Chopin de Valldemossa. També hi vaig anar. Després sopàrem en un baret de tapes. Ell xerrava i xerrava, i era com un sinfí que em reverdia. No, Bel, no estic boja. He decidit explorar-me.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!