9 de setembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
empremtes d’una antiga flama
¿Com et puc fer present i pròxima aquesta pell tota plena de nafres i cicatrius, de sutzures i de ganyades, tota repuntada d’històries on no m’atur de fer aquesta cosidura que voldria representàs, per a tu, Sília, la meva nena estimada, la narració eficaç d’una existència que ha passat sempre seguit entre sobresalts, entre corregudes sense atur, dins un vaivé de sensacions bastides de pressa i corrents que formen l’entreteixit d’una vida que no serà cantada pels poetes, ni recordada en les rotlades nocturnes d’hivern vora el foc, i que per això mateix he decidit que confegiré amb la més curosa disciplina perquè es converteixi en un material memorable en el qual puguis passejar-te quan et sentis sola i abandonada de tot i de tots i entenguis que hi va haver dues dones, jo, Anna d’Agenor, i la meva germana, Dido de Cartago, que t’estimaren i et protegiren com la cosa més essencial de la terra?
¿Com et puc fer veure, Sília, tot el paisatge de la nostra família, la dinastia d’Agenor, que regnava sobre la Fenícia en pau i prosperitat i tenia el seu palau a la ciutat de Tir, la capital de seu reialme, una bellíssima ciutat bastida sobre una illa amb un istme fet d’un treball artesà de pedra sobre pedra que la unia a una fèrtil plana on el teu avi, el rei Magí va aconseguir que fóssim un poble ric i respectat, on Dido i jo vàrem créixer felices en companyia del nostre germà petit Pigmalió, que si de nen ja era rebel i polissó, quan va morí el pare i fou coronat rei es convertí en un tirà monstruós que es dedicava a l’assassinat i a la usura per sobre totes les coses i, a més a més, no podia suportar que Dido s’hagués casat amb l’oncle Siqueu, poderós i ric sacerdot del temple?¿Com et puc fer entenedores aquelles circumstàncies doloroses de quan Pigmalió va assetjar i torturar Siqueu perquè li digués on amagava el tresor del temple, de quan el va matar a traïció davant l’altar, mentre Dido, que havia tingut un somni premonitori, va preparar un estratagema de fugida: va dir a Pigmalió que anava al Palau Reial, m’avisà perquè recollíssim les nostres pertinences més íntimes, acumulà tresors d’altre temps per ajudar-nos en el viatge i va convèncer un petit grup de nobles lleials, que volien evitar de totes totes que començàs una guerra civil, perquè partíssim de nit i d’amagat amb vaixells comandats per servidors fidels cap a una terra incògnita per començar de bell nou lluny de les urpes del perillós dictador sang de la nostra sang? ¿Com et puc fer conscient de totes les pors que ens menjaven per dins en aquella escapada amb les naus de Pigmalió que ens perseguiren fins a prop de Xipre i de l’alegria de després, quan aconseguírem arribar a l’illa, en què, gràcies a la saviesa i la seducció de Dido, un sacerdot i algunes dones cregueren en nosaltres i ens acompanyaren en l’aventura de creuar la Mediterrània entre dies de sol i de tempesta per arribar després de moltes tribulacions a les costes africanes dels berbers? ¿Podràs entendre mai com era l’enginy de Dido, l’enginy amb el qual va treure de Hierbes, cap de la tribu líbia, la promesa de donar-li tanta de terra com abastàs una pell de brau, l’enginy que li manà tallar amb tires finíssimes la pell d’un brau amb la qual cobrir un gran turó de la costa que fou el nucli de la ciutat de Cartago? Tanc els ulls. Torn a viure dins la nit, la nit profunda, sense una escletxa de claror, sense ni una estrella, la negranit que em dóna visions que omplen aquests ulls meus devastats per la vellúria. Tanc els ulls i ensum els perfums del roserar amb totes aquelles varietats de flors que omplien els solcs dels quadrants i s’enfilaven per les columnes d’una pèrgola sota la qual Dido i jo jugàvem amb nines de pedaç, cuinetes de fusta i daus amb les lletres de l’alfabet. Tanc els ulls i s’entremesclen els colors de les flors de jacint i les flors de les clívies, dels lliris d’aigua i dels pensaments, dels narcisos i de les francesilles, dels agapants i de les bignònies, el petit mur que ho envolta tot és de flairós romaní i damunt els porxos sota els quals ens refugiàvem els dies de pluja hi havia una heura esponerosa plena de merles negres amb el bec carabassa. Com la generació de les fulles, així és la dels humans! Dido, la germana gran, va néixer per viure la història, jo, Anna, la segona, vaig néixer per veure la història i Pigmalió, el petit, va néixer per destruir la història. Tanc els ulls, som a Cartago, i apareix l’enlluernament d’aquell encontre: els vigies ens havien dit que unes naus estrangeres s’havien estavellat contra els penya-segats i alguns nàufrags havien arribat a la costa; després un home de confiança afinà la notícia: eren les naus dels perdedors de la guerra de Troia que amb el rei Enees es dirigien cap a Hespèria a fundar un nou reialme; Dido i jo anàrem amb un gran seguici al temple de Juno per parlar amb aquells homes: Dido, radiant de bellesa, s’assegué al tron de regina, escoltà els mots d’aquells refugiats que coincidien amb les nostres informacions i els oferí l’hospitalitat i l’ajuda més grans. Llavors va ser quan Enees es descobrí amb llum purpúria i ulls de foc; vaig veure les altes tensions que Dido li llançà i l’esbalaïment que li produïren les paraules alades d’Enees, a les quals ella contestà amb generositat absoluta. ¿Com podria oblidar els mots en carn viva que em digué la meva germana Dido, que estimava més que la llum, quan em confessà l’amor que tota ella sentia per Enees i la voluntat de no expressar-lo per no trair el record del Siqueu, l’espòs mort? Quan vaig descobrir la meva pell pròpia en el mirall d’Enees, quan vaig sentir la meva veu pròpia en l’oïda d’Enees, quan em vaig escriure a mi mateixa en els llenguatges d’Enees, quan em vaig descobrir sencera tota plena d’Enees, vaig saber que vessava d’amor, amor per Enees, amor d’Enees, amor. Anna, germana còmplice, estimada Anna, no veus els troians que s’embarquen a la platja? No t’adones que les veles ja criden el vent? Un favor et prec: tu que parles confiada amb Enees demana-li una treva de repòs abans de partir, que em calmi el deliri i m’apagui el dolor, que esperi els vents favorables per anar-se’n. No li deman que renunciï al seu regne, sinó que m’atorgui aquesta darrera gràcia en nom del nostre amor. Submisa i entre llàgrimes vaig donar el missatge a Enees i l’hi vaig repetir molts de cops. Cap plor no el va commoure, cap prec no el va aplanar. Tancà l’oïda a tota casta de clemència i es féu a la mar amb el cor perforat d’angoixa. I Dido em confessà també: pren cura i protecció d’un nadó, Sília, el meu secret íntim, filla tendra de la nostra unió que ni el propi Enees no coneix, amaga-la mentre em duri el dol i l’oradura. I mentre anava a casa de la dida Rola per recollir la petita Sília vaig entendre massa tard les raons de l’ordre de Dido mentre els crits ja feien tremolar els fonaments de Cartago: Dido es va llançar sobre l’espasa d’Enees i cap donzella no la va poder aturar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!