EL TEMPS REGALIMA PER LA PELL
DOMINIQUE LIMMONIER TOCANT UNA SONATA DE J.S.BACH PER A VIOLÍ DAVANT LA CAPELLA DE BARCELÓ FOU UN PRODIGI. BARCELÓ DIENT ELS NOMS DE LA SEVA VIDA: TINTORETTO, ZELDA, BRUMERS, FITZGERALD, MALI, EL FONS DE LA MAR, LA PINTURA, VIURE DINS UN QUADRE, EL SEXE FRENÈTIC, GIORGIONE, EL FANG, L’HUMIT I I EL SEC, ETC. (El discurs escrit de Barceló el donaré en un post in extenso) EL MAL, EL MAL EN VIU I EN DIRECTE DINS LA FIRA DE LES VANITATS DE LA CERIMÒNIA DE BENEDICCIÓ DE LA CAPELLA. AMB NOMS I LLINATGES. LA BELLESA DE LA MIRADA DE LA GENT. L’ENLLUERNAMENT DELS VITRALLS GRISOS: EN TEMPESTA I EN LLAMPS I TRONS. LA MARE D’EN MIQUEL, FRANCISCA, QUE EM DIU QUE ESTÀ DAMUNT UN NÚVOL. L’ALEGRIA DE L’OBRA VIVA I ACABADA. EL FOC DE LA CALCINACIÓ DE L’ARGILA. EL MAR I LA TERRA AMB ELS SEUS FRUITS ETERNS. EL SABOR. MÀQUINA DE SAVIESA.
(CONTINUARÀ)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com m’hagués agradat estar-hi, senti parlar en Barcelo, veure els vitralls, el reflex dels trons i els llamps, veure l’argila, el mar,la terra en fi, ser-hi.
A tu el fons de la mar d’en Barceló no et fa pensar en n’Aràlia? A jo sí, des de sempre. Dues vegades que hem anat als serrans a Farrutx d’ençà que ell hi està (ja no n’hi ha des de fa una eternitat, d’aquells serrans de Farrutx que tres pesaven un quilo) hem seguit fins a Cala Mesquida i, un reig, quatre esparralls, dues vaques i un ermità, hem fet arròs amb la recepta d’am, que hom suposa que és la mateixa que s’aplica al llaüt del pintor. Només que am no deia de xapar les figues, sempre plenes de pedretes (em pens que no ho deia) i n’Aràlia i jo tanmateix ho vàrem fer i en el fons pensàvem que el mariner d’en Barceló també havia fet les figues netes encara que am no ho indiqués.
N’Aràlia i en Barceló s’haurien pogut entendre molt bé, si a Mallorca fos possible prescindir de les governantes com n’Agnes Morehead en el paper de Rebecca que ho fan anar tot en orris, tramen a la camilla, capgiren i infecten les paraules i fan que tot es torni més lleig que una brega de moixos. Tu tens sort que en Barceló et faci tant de costat, perquè ell no és gens ambigu, no fa comèdia, té paraula i te’n pots refiar. És un bon amic d’aquells que no es poden perdre, dels que recolzen en moments difícils com el que tu vares passar.
Deia d’una afinitat entre Aràlia i Barceló (de vegades he estat a punt d’enviar els inèdits de la meva cosina a la fundació del pintor, si sabés que els admetrien i que hi havia alguna possibilitat que el pintor se’ls llegís ho faria ara mateix) per la capacitat de tots dos d’elevar-se banda amunt la brutícia, banda amunt la misèria, i amb la potència del seu imaginari i una energia que no sé com no els deixa exhaustos, convertir la insignificant vida humana en una ‘cosa’ realment sòlida i valuosa.
Pens que el miracle dels pans i els peixos i el de les noces ja no podia ser més idoni perquè en Barceló hi projectés tota la seva força. En Barceló és fort. Un feble no hauria pogut donar menjar a una multitud amb tres pans de Dalí i tres arengades de Nonell. Per alimentar tota aquella tropa havia de ser a base de fe. Si no haguessin cregut en ell no s’haurien sadollat. És imprescindible elevar-se espiritualment per gaudir d’allò que realment importa. L’amunt ànima forta costailloberià va per aquí.
El bisbe que va morir, el que li va fer l’encàrrec, estaria content amb el resultat, perquè era un home net com en Barceló, senzill i honest. Aquests altres que hi ha ara no crec que captin el missatge.
"Mi abuela materna se llamaba Llull de segundo apellido y decía que éramos parientes del mítico sabio; si es familia nuestra, es evidente que mira por nosotros", Gabriel Janer Manila, padre la escritora Maria de la Pau Janer