F.: Eren allà. Dins l’amagatall més fosc del casal. Sabia que Felip no hi aniria mai. Eren allà. Els veig com si fos ara, el sabater Pere Sansó, negrelló i menut, el carnisser Jaume Corba, fort com un cavall, i aquella al·lota, Joana Clarí, fràgil i d’ulls clars, que s’havia fet comunista i ho anava predicant per tot. Les notícies de l’horror eren el pa de cada dia. Felip era un militar d’alta graduació i havia format part del petit grup de fundadors de Falange a Palma. A l’hora de dinar i de sopar sempre discutíem. Li deia que no era possible que fessin aquella mortaldat quan se suposava que eren catòlics i representaven l’ordre, la pau i la liberalitat. En temps de guerra tot val. Si anassim amb bones ja ens haurien guanyat. Són uns vius i uns reputes aquests esquerrans que volien dur la repartidora. A tu ja t’haurien violat. I a mi segurament ja m’haurien assassinat. I encara els tens compassió? Els vespres sortia fins molt tard i no el sentia arribar. Tenia mal sons, imaginava que descobria l’amagatall, imaginava que ens matava a tots. Em despertava agitada, suada amb una angoixa que ni el glop d’aigua amb una pastilla que m’havia recomenat l’amic metge Francesc, era capaç de calmar. Joana era la que pitjor ho duia. Em va demanar si podria sortir un poc d’aquella soll i aquell cup per estirar les cames. L’entenia, m’hauria agradat fer-la pujar al jardí de la planta noble ple de xipresos i alzines i aquell a piscina petita que Felip havia consentit que el meu amic arquitecte Carles i jo haguéssim inventat. Li he contestat amb el cap. Crec que ja basten per estirar les cames les voltes que donam el migdia quan estic ben segura que Felip encara no ha sortit de Capitania. Joana desitjava la claror. Caminàvem aquells calorosos migdies dins un cup fondo des d’on veien la llum d’un finestró al capcurucull d’una paret altíssima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això deu ser ‘Carnatge hall’ . Definitivament, la novel.la.