2 d'octubre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
EL NOSTRE PA DE CADA DIA
Aniré a la manifestació d’avui, dia 29 de setembre de MMXIII, contra el TIL, a favor de l’ensenyament públic i de la llengua i la cultura catalanes. Pots estar segur, Lector estimat, que no és una ficció.
No podia pus. Crec que quan vaig veure aquell anunci al diari hi vaig passar per damunt sense témer-me’n. Però l’altre dematí no podia pus. El meu home, pobre Tià, havia partit a la sortida de sol perquè un amic li havia proposat anar a posar grifons a la casa d’un constructor que d’amagat llogava gent per hores. En Tià ja no cobrava de l’atur feia mig any i havia decidit que agafaria el que fos. Li vaig preparar una truita amb patata i un parell de pebres i albergínies torrats amb arengada, allets i un bon raig d’oli. Així li alegraria el dinar. Em va dir que no passàs pena perquè tornaria tard. Pobre Tià meu! Quan li vaig donar la senalleta em va mirar com si fos una aparició i vaig veure que tenia els ulls que li espirejaven. Mem si em puc treure els euros que manquen per pagar la hipoteca d’aquest mes.
Li vaig donar una aferrada pel coll perquè no em ves plorar i li vaig mormolar que avui estava segura per un somi que havia tengut que trobaria qualque cosa. No li havia dit que m’havia gastat els darrers vint euros amb aquella dona que tirava les cartes a Santa Catalina. M’hauria tractat de botxa. Però jo sempre hi havia cregut un poc, amb na Jaruma, una andalusa vident que tenia un consultori clandestí i em deia coses agradables. Aquesta vegada m’havia donat moltes esperances. No sé si era la carta del sol o la carta de la roda de la fortuna, però quan va sortir aquell trumfo damunt tot el truller de vases que havia escampat damunt la camilla se li il·luminaren els ulls negres i grossos, que sempre duia molt pintats, i em va mirar de fit a fit. Que has vist res de bo? Ella es curava sempre en salut. Vaig entendre que m’havia caigut damunt un cop de sort. Xerrava amb la veu molt embullada un andalús tancat. Trobaria una feina rarenca que em donaria molta de felicitat. Però allò que em va intrigar més va ser que no em deia què hauria de fer, sinó que assegurava que no ho podria contar a ningú. Ni al meu home. Segur que seria una pardalada! Però jo era tan poma que aquestes coses me les creia un poc i em despertaven unes il·lusions petitoneues, tenia pessigolles per devers la panxa i sentia com si m’hagués tocat la grossa de Nadal. Allò de no poder dir-ho a ningú em va deixar morta. No sabia quan em passaria tot allò. Assegurava que seria prest. Mumare, que cobrava només la viudetat, m’ajudava tot quant podia, però devíem una doblerada al banc i a la meva germana Clara. Jo només escurava el dissabte i diumenge a Can Miquelet, aquell restaurantó de Son Espanyolet on feia de cuiner en Pere, l’home de na Clara, que m’havia assegurat que si el negoci anava bé el propietari li havia dit que em podrien agafar de cambrera per substituir la que tenien, que ja estava de set mesos. Els nins, na Marta, de cinc anys i en Tomeu, de vuit, no anirien a escola perquè els mestres feien vaga indefinida. Allò dels mestres també em feia passar molta de pena. Una gent tan condreta, tan bon al·lota i tan maltractada pel govern. No hi havia dret! No hi havia dret a res de tot allò que ens passava! Però per sort na Dolores, la meva amiga coral, que també en tenia dos, m’havia dit que els enviàs a ca seva perquè els podia guardar fins el vespre. Quan els vaig deixar a aquell àtic, que així mateix tenia una terrasseta amb quatre cossiols i una piscineua de goma, em vaig sentir com alliberada. Em vaig asseure a un banc del passeig de les Moreres i vaig tornar a agafar el diari i el bolígraf vermell. Abans d’obrir la plana on ja havia marcat un parell d’anuncis, vaig tornar mirar aquella foto dels mestres amb camisetes verdes que es manifestaven al Parlament per veure si hi afinava na Rosa, la mestra de la nina, que sempre anava pertot. I em va pegar una plorera de no dir. Però vaig fer el cor fort. Calia que telefonàs a tres o quatre llocs com a mínim, perquè si no anava viva tot ja estaria agafat. I va ser llavors que em va tornar al cap aquell anunci que havia mirat per damunt. I com sempre passa, no el trobava. Repassava les planes i res de res. Em vaig tranquil·litzar fent una telefonada. Una senyora que volia una dona per hores. Ja estava agafat. Després vaig cridar a un home que necessitava qualcú per cuidar una dona vella baldada. Però també m’havien passat davant. Vaig fer tres telefonades més per l’estil i no hi havia manera. Vaig encendre un Fortuna. Aquell fum que em sortia per la boca va fer dos rotlos perfectes. Segur que ara ho trobava. Amb les ulleres ben col·locades vaig tornar a repassar un per un els anuncis. A la primera plana no hi havia res de nou. A la segona vaig encerclar una gent que demanava una passejadora de cans. Però no era això el que jo volia. A la tercera plana, quan ja estava a punt d’acabar, s’encengueren tot els llumets i les sirenes de la màquina del milió. Allà tenia la cosa. Vaig obrir els ulls com salers llegint i rellegint aquells mots que demanaven dones per fer una pel·lícula porno. No m’havia passat mai pel cap fer porno. Però segur que pagaven bé. I encara que hagués tengut dos infants, els homes em xiulaven pel carrer. Vaig mirar l’hora. Si agafava el bus de Cas Català en vint minuts hi seria. Mentre veia com volaven les cases i les places a tota, pensava que allò del porno era el que m’havia anunciat na Jaruma. I si hi trobava cap coneguda? La saludaria. Asseguda a la part de darrere del bus vaig treure el pintallavis i em vaig pegar una bona ensalgada. Abans de sortir de ca nostra m’havia posat un poc de maquillatge per si havia de fer entrevistes. I duia una falda curta, una brusa estampada i aquelles sabates de plataforma que em feien unes cames ben fines. L’adreça era un xaletot antic amb un jardí molt abandonat del Terreno. Una al·lota em demanà el nom, em donà un número i em va fer passar a un pati interior amb una gran escala central on hi havia tot de dones assegudes. Tenia el vint-i-set i encara no era l’hora. Em vaig col·locar devora una quèntia amb una fulla seca. Vaig veure una fauna ben diversa. Em vaig fixar que dominaven moltes mares de família que s’havien pintat com a persianes valencianes i duien unes minifaldilles que no les afavorien gens. N’hi havia unes amb les criatures. Em feren un poc de pena. També abundaven les al·lotes joves amb vaquers i camisetes cenyides. No podia entendre com estava tan tranquil·la. En qualsevol moment una de les dones que entrava podria ser una parenta, o una amiga, o una veïnada. M’era ben igual. Quan feia devers tres quarts que esperava encara anaven pel número catorze. Les que baixaven per aquella escala després de la prova feien mala cara. I alguna plorava. Allò em va donar un poc d’ànsia. Però ja nedava. Ara devíem ser devers cinquanta. N’hi havia moltes que semblaven putes, anaven molt exagerades, tenyides de color platí i vermell, amb tatuatges, i moltes lluïen unes mamelles grandioses i ben operades. Vaig pensar que tendrien més oportunitats. Potser hi hauria escenes d’orgia i agafaven moltes d’extres. Quan encara no em tocava, varen baixar dos homes vestits de gris i vaig veure que feien una selecció. Vaig passar pena. A dues que reien molt al meu costat els varen dir que podien partir. També a la mare de dos nins la tragueren defora de la fila. No tenien compassió i no escoltaven. Pareixien policies de paisà. Eliminaren cinc putes de cop i aquestes els insultaren de mala manera. Quan em va tocar, tremolava com una fulla de pàmpol. No em varen fer fer gaire coses: em vaig haver de despullar peça per peça, vaig pegar un parell de voltes, vaig ballar un poc, em demanaren si tenia experiència, em gravaren uns vídeos. Era com si fes un examen davant un tribunal de tres catedràtics. Al final digueren que m’agafaven. Haurà de fer un francès, un cubà, un grec, un mallorquí rural i un polvo complet. Demà ha de ser aquí a les vuit del matí. I dormi bé perquè fa un poc d’ulleres i això sempre queda molt malament en càmera. Quan vaig veure la badia de Palma i la Catedral des de la terrassa del xalet em vaig sentir la dona més feliç de la terra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!