ELS PERFILS DE LA INNOCÈNCIA
Descobrim, de fet, mentre tornam vells, que les vides de la majoria dels éssers humans no valen res, excepte en la mesura en què contribueixen a l’enriquiment i a l’alliberació de l’esperit.
Cyril Connolly
No em puc treure del cap la feta. Quan Maria Joana l?ha contada he pensat que era una invenció de la seva closca fastuosa.
La veu aspra i embrumada d?aquest home de quaranta anys que fa de dissenyador gràfic i vol ser pintor ho amollava a les clares.
No, no, és ben vera. Ha passat així, tal com ho cont, fil per randa. El seu fill, en Toniet, de quatre anys, ha anat a l?escola. Quan Maria Joana l?ha recollit al migdia el ninet ros, amb cabells d?àngel i ulls verdíssims de dimoni cucarell, li ha fet, amb un to solemne i segur imitant el padrí Pere que és molt ceremoniós i teatral, la següent declaració de principis: Mumare, no tornaré pus a l?escoleta. Ella l?ha mirat amb uns ulls de sorpresa. S?havia imaginat tot el contrari: el seu menudó viuria per primera vegada un curs escolar de veres, coneixeria l?entreteniment de trobar amics nous, de jugar, de saber. Per què no hi vols tornar? Perquè a l?escoleta només m?ensenyen coses que no sé.
I Maria Joana ho deia com si fos una gràcia, com si aquella anècdota no indicàs l?energia d?un nin que vol anar cap a una altra part que ell sap i que cap d?aquells mestres de l?escoleta no n?hi podria indicar el camí.
Salvador, tot d?una t?ha passat pel cap la imatge de na Júlia, la germana d?en Toniet, que l?estiu passat es va perdre per les garrigues de Son Brull, devora el Port del Frare, un llogueret de la costa de Banyalbufar on l?home de Maria Joana, el doctor Joan Matamalas, té la casa de pescadors de la família. Tots els indígenes i els estiuejants, així com les excel·lents forces del Sar es passaren dos dies i dues nits cercant-la sense trobar més que petits rastres (un bocí esfilagassat del vestit vermell, una plana d?un manga, unes estisores), situats en llocs llunyans un de l?altre. I perillosos. Tothom deia que l?havia vista: uns pels penya-segats del Corb, uns altres per la serreta del Penjat, uns altres rera les cases de Son Cantenidormen. Un exèrcit de barques i de submarinistes escorcollà les coves, els calons, les tenasses, les cavorques més enforinyades i fondes. Quan ja la donaven per morta, l?alzinar de les Enreveixinades, a l?alba de la tercera nit de la desaparició de Júlia, es vas calar foc. Recordes, Salvador, quan Maria Joana, després d?haver practicat tot un horabaixa de festes amoroses d?alta intensitat dins el teu llit de fadrí, et contà com si fos l?orgasme darrer, que trobaren na Júlia amb el foc que l?encalçava i una grapada de bengales enceses dins les mans que feien estrelletes de color daurat?
Aquell vespre tingueres la brega més forta d?aquells tres anys de relació. No podies entendre que no volgués deixar aquell metge com un filferro que es passava el dia fent feina i investigació, que només veia els vespres, que no era per ella. Maria Joana et deia amb paraules fràgils que ella us estimava a tots dos, que no podia viure sense l?un ni l?altre. I et donava detalls que confirmaven les seves afirmacions, moltes de vegades enigmàtiques. Salvador, en aquell moment pensares en l?aquarel·la. En aquella època feies aquarel·les. Sabies que l?aquarel·la era fulgurant: aigua acolorida que corr i es fon damunt el paper, que canvia de forma més aviat que el que l?ull es pot témer com els llamps o els niguls.
Mentre l?aquarel·la és humida canvia.
Feim el dibuix de la nostra vida amb sang d?aquarel·la, amb nervi d?aquarel·la, amb sentiments d?aquarel·la.
Maria Joana, la recordes lluent com en una polaroid, veies unes sabates negres de tacó d?agullaque enlairaven les seves cames llarguíssimes, vestida amb una camisa negra teva i amb una copa de xampany a cada mà. Te?n donava una amb un somriure secret. Brindàveu i deia: Ningú no coneix ningú. I es bevia tota la copa d?un sol glop.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Biel: vares ser el millro a l´Auditori, en parlar de la llengua catalana!