15 d'abril de 2013
Sense categoria
2 comentaris
dues amigues
L’escriptor pensava que calia parlar al cor del lector. Enfonsar la daga de les seves frases fins al fons, sense compassió. Les seves històries haurien de ser com assassinats lluminosos.
No podia deixar de mirar amb l’ull de la càmera aquelles flors fucsioses de l’arbre de l’amor.
El color m’obsessionava. I més que el color, aquell moviment que les feia tremolar com si fossin papalloniues a punt d’alçar el vol. Quan les mirava de més a prop, fent un zoom lent, em temia que tenien unes visites que malgrat que fossin color de mel, si no t’hi fixaves bé, passaven desapercebudes. Eren abelles. Però abelles que no s’aturaven de visitar una rere l’altra cadascuna d’aquelles inflorescències tan arraïmades. He fet un altre zoom de més a prop i he vist com cada abella entrava dins una flor, hi quedava una estona i després sortia correntsos per aficar-se dins una altra. Crec que m’he passat una bona estona càmera en mà filmant aquelles danses, que m’han fet sentir una eufòria especial. El petit esdeveniment m’havia reobert una de les antigues portes de la meva sensibilitat enrampada, adormida. He mirat aquelles imatges i he vist que, minúscules i imprevisibles, em donaven un aire de protecció. Podria retrobar de bell nou una mica de serenitat i unes espires de joia? La filmació de les accions amb la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques m’havia tocat massa. Veure la gent sense feina, sense doblers, engegada de ca seva, em destrossava. I quan eren famílies amb nins, allò m’emmalaltia. Quan aquell policia em va pegar una porrada i vaig estar tres dies a la clínica sense saber si la segona vèrtebra cervical quedaria feta malbé, em va entrar el mal dedins. Aquests darrers mesos han estat un infern. La paraula depressió crec que no serveix per explicar la mortor que em va pegar després de tot allò. Sé que sonà el telèfon mentre m’embarbussava amb aquests pensaments. Era el meu amor, Rosa Maria, que em parlava amb aquella velocitat nerviosa que em deixava a les fosques. Saps qui he trobat? Na Pepi Alcor! Te’n recordes? Crec que te n’havia parlat. Una amiga coral de l’institut. La millor amiga. Li havia perdut la pista feia molt de temps. Érem com dues germanes bessones, siameses. Em pensava que se n’havia anat de Mallorca. Ella sempre deia que volia fer un parell de voltes al món. I viu al Polígon de Llevant amb en Mai, un policia nacional. T’imagines quina combinació més brutalista? L’he trobada molt per avall. Era zeladora, però no té feina des de fa un any i s’ha posat a fer cursets de totes les coses que li passen pel cap: audiovisuals, ioga, sevillanes i nova cuina. No trobes que és una meravella? Estic emocionada com si hagués trobat una germana morta. No se’n podia avenir que fos decoradora de festes. Li he explicat que era llicenciada en disseny, però m’havia de cercar la vida, i s’esbutzava de rialles. Crec que si em surten coses bones, la podré agafar d’ajudanta. Ja em coneixes. L’he convidada a dinar. No m’esperis fins devers les sis. Tu tens de tot a la gelera. No em dius res? Estic tan contenta! No sé on anirem. Què et sembla el Celler Pagès? No, m’estim més un lloc on puguem estar tranquil·les. El Samantha’s! Segur que un restaurant luxós a ella li agradarà. Pagaré amb la targeta. T’ha enviat ton pare els doblers? Jo estic pelada. I el compte també. M’he comprat quatre pardalades, uns shorts, uns vaquers, una brusa i un biquini. Estic segura que penses allò que sé: per a una esquerrana com jo, fer això és un pecadot. Però ja saps que quan veig una cosa mona i que m’està bé, caic, com diu l’amic Oscar Wilde, dins la temptació. No em puc aguantar. Bé. No em dius res. Això vol dir que estàs al cel. Has pres el lexatin i el tremadol? Ja saps que el metge va dir que t’ho vigilàs. Duré el mòbil obert. Si em necessites, crida’m. Vendré prest. Muà! No sé si eren les pastilles o la calma d’aquests tres darrers mesos tancat dins les quatre parets d’aquest xaletet de Son Verí amb tota la mar davant el que em feia viure sense impaciència, amb una qualitat de lentitud, dins l’espera. Sí, em sentia com aquell pescador de canya que era de nin. La roca. La canya. L’ham. El cuc. El suret vermell. No hi ha pressa. No hi ha res. Ni una arruga damunt l’aigua verdosa. La llum del cel baixa. Comença a fer serena, però esper. Esper que el peix piqui. Tot compta fins i tot en vespres com aquest. Em sent com un infant que mira rere els vides. Que mira el que passa quan passa alguna cosa. Com podria explicar la impressió que em feren na Pepi i en Mai el primer vespre que vingueren a sopar amb nosaltres? Na Rosa Maria feia quasi una setmana que tot el sant dia sortia amb na Pepi. Havien recuperat a les totes aquella antiga amistat. Anaven al cine plegades, a comprar, passejaven. I a na Rosa Maria li van sortir unes noces de pinyol vermell dels Sentmenat i va decidir que na Pepi l’ajudaria. Estava fent l’allioli per als caragols quan tocaren a la porta. Na Pepi s’assemblava a na Shirley Maclaine i se m’aferrà pel col com una pegellida. En Mai em va fer una estreta de mà molt forta i quan el vaig mirar als ulls d’un color fosc, tot d’una vaig saber que era ell i vaig tenir una girada de ventre. El sopar va ser una festa: elles dues no s’aturaven de parlar i contar batalletes des de l’institut quan eren unes menjahomes fins ara, en què deien meravelles de nosaltres dos. Na Rosa Maria per alabar-me va parlar dels curts i dels documentals que havia fet. Ara n’ha acabat un sobre els desnonaments, l’escrache i les manifestacions contra les retallades, que ha tengut molt d’èxit. En Mai i jo topàrem amb els ulls un moment. Després vaig protestar per aquelles afirmacions tan ensabonadores. Va ser quan elles dues eren a la cuina preparant el cafè que li vaig demanar el telèfon. Tenc ganes de parlar amb tu sense les nines. Ell va dir un “d’acord” fluixet i em va donar els nou números. L’endemà horabaixa ja quedava amb en Mai al bar Pesquer. Ho recordava tot: la casa del carrer de Fornaris del barri de la Soledat, el desnonament d’uns vellets, la manifestació de la PAH, la seva intervenció i els cops que m’havia donat amb tota l’ànima. Em va contar que sempre havia estat molt animal. Abans feia de porter de discoteca i quasi s’havia carregat un jovenet. Quan li sortia la ràbia, no el podia aturar res. Em va dir que es va fer policia per veure si li passava. Ara havia demanat per estar a les oficines. Crec que va ser aquí que me’n vaig enamorar. Començàrem a sortir plegats. Ens miràvem molt de temps als ulls. Un dia, a la darrera fila de la sala u de l’Augusta, ens tocàrem les cuixes molt a poc a poc i ens besàrem tota la pel·lícula. Hem decidit que anirem a viure junts. No m’havia sentit mai tan bé amb ningú, tan ple de llum.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 14 d’abril de 20113]
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 14 d’abril de 20113]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Realisme bell. Mestre Mesquida