Plagueta de Bord

València és una festa, un guster, una joia, una claror sensacional, un festival d’arquitectures, un conjunt d’amics, coneguts i saludats magnífic, un centre cultural Octubre extraordinari, un hotel Astòria acollidor (i amb un ordinador, només un!, sempre ocupat que no vaig poder fer sevir ni un, ni dos, ni cap dels moments que vaig tenir lliures), unes conferències estupendes (de les dues escriptores refugiades que té el Pen Català —Sisham a Barcelona i Rodhah a Palma— i dels problemes que hi ha entre escriptura, digitalització i mercat) i unes reunions pencatalaneres dels Països Catalans ben productives.
Hi va haver de tot: sol, pluja, feina, debat, compres, arroç i visita al Cabanyal, aquest barri ple de vida i arquitectures populars que el PP es vol carregar com la llengua i la cultura catalanes, i d’altres coses.
València, un motiu de reflexió, de debat i de festa.
I PIM, PAM, PUM! Que no s’aturin les traques i els coets i el rebombori!
———————— 

I dins
aquest horabaixa primaveral tenc una altra joia magnífica: la nouvelle d’Annemarie Schwarzenbach Ver a una mujer (Editorial Minúscula). 

Aquesta escriptora és ella mateixa un personatge de novel·la. Filla d’una família de l’alta burgesia suïssa, va néixer a Zuric el 1908. La relació amb sa mare, filla d’un alt militar, que l’educà com si fos un al·lot, va ser sempre tempestuosa. L’any 1930 es va fer amiga d’Erika i Klaus Mann, fills de Thomas Mann, amb els quals va tenir unes relacions complexes i ben íntimes. Doctora en Història, arqueòloga i periodista, va viure entre 1931 i 1933 a Berlín, on va lluitar contra el nazisme in crescendo. Entre 1934 i 1941 va fer nombrosos viatges per Àsia, Àfrica i els Estats Units. Aquesta dona intel·ligent, bella i rica que a vint anys ja havia declarat “Només puc sentir passió vertadera per les dones”, que havia tingut una vida complicada entre les seves amigues fotògrafes i escriptores, la seva addicció a la morfina i alguns intents de suïcidi, morí a trenta-quatre anys en un senzill accident de bicicleta. Aquesta nouvelle es llegeix com una festa íntima. La protagonista és una dona jove que es troba en un hotel de luxe d’una estació hivernal que podria ser Saint-Moritz passant un dies en què practica l’esquí i la vida social. La descripció dels personatges i ambients és primfilada i capta amb un perfum intens l’atmosfera dels hotels de gran món dels anys trenta. Dins aquesta xarxa de relacions, afectes i complicitats, ella viu una història de fascinació, de seducció, potser d’amor, amb una dona de trets sobris i severs amb uns ulls radiants, Ena Bernstein, que passa per les planes com un agent provocador de passions intenses, tensions internes i d’esperes llargues en l’ardor d’un cos jove. Una escriptura elegant, el·líptica i plena de ressons que et porta com una música amarada d’encantaments. Un text deliciós. I una traducció de María Esperanza Romero magnífica. Recoman també Muerte en Persia i Todos los caminos están abiertos, apareguts en aquesta Editorial Minúscula que dirigeix Valeria Bergalli. Gràcies, Valeria, per aquestes joies!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!