Bonsoir Tristesse per França. Volia que aquest país ?que estim tant? es tiràs cap a l’esquerra. Europa, va cap a la dreta?
La Diada fou una festassa vindicativa, gustosa, amistosa, jovençana, fresca, arrelada, lleugera, lluitadora, tendra, plena de contactes i tactes.
Mils i mils de dones, nins d’uè, cebers, adolescents, al·lotes, quillos, homonots, fadrines, bergants, vellets, castellers, viudos, gegants, essos, xirimiers, festers, catalanistes, lluitadors, enamorats, bon rotllo i bona atmosfera.
El futur és nostre: tot un grafit humà.
Escarrufador d’alegries.
Una part important la vaig passar a ca na Tiana, la veu més bella del Món: un balcó d’amics sur-place: cridaner, discurssiu, voyeur, gintoniquer, etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Des de l’oficina sinistra i barcelonina, anyorant aquest màgic cap de setmana.
Que el més abrandat fos el pare prior mostra una vegada més que per poder dir un mot en català ens faran anar a missa, com sempre. Del català només se’n podrà servir l’apotecari de Sa Pobla, en Pere Serra i els blavets de Lluc. Per pujar la flama de la llengua dalt d’un escenari han de tenir els nirvis blindats. Havien de cercar un il·luminat, o la Llibertat de Delacroix, i no aquella mena d’oficialet de l’exèrcit prussià d’en Toniet. I els xeremiers, res d’anar amb una brusa de llista i unes esportives: que prenguin mostra dels seus homòlegs escocesos, que van amb tires de pell per les mànegues i voltant tots els doblecs. Si no es volen posar kilds, conforme, però que es posin calçons amb bufes, americana i barret de copa com els antics. Manca glamour, entusiasme, fe, ambició… I què me’n dius de sonar devers una hora l’himne de Riego al carrer de Sant Miquel? I en Tomeu Martí estressadíssim amunt i avall a tota pastilla que el veien de pertot qui s’esclatava… S’havia de fer un siatsu, s’havia de mudar (el president d’OCB anava més net) i res de tanta corredissa de la Xeca a la Meca. Tot més pausat, més seriós. Inflamada, només la llengua. A mi em varen fer posar una cartolina groga damunt el cap, i trob que no hi ha dret. A mi, per cert, m’havien d’haver fet pujar dalt de l’escenari perquè tenia molt per dir. Ja és això la desgràcia d’aquest poble: els que tenim per dir, estam emmordassats. Hi havia xeremieres joves que anaven gates. Dues senyores forasteres que passaven, molt ben vestides, em varen preguntar de què anava tot allò, i quan els vaig dir que era per protegir la nostra llengua, per defensar el català, es compixaven.
Darrere l’escenari hi havia dotzenes, centenars de coques mallorquines que feien molt bona cara, però protegides amb tanques de l’ajuntament que no hi deixaven entrar ningú, i begudes fresques. Jo vaig comprar mig entrepà (2,80 euros) i una beguda en un bareto, i quan es decidiren a convidar a menjar, ja no hi havia ningú.
Tot molt forçat, molt postís. I ens han marginat i empobrit tant, que semblam indis navahos, i no gent d’aquesta època. Hem perdut el bull dels temps que corren.
Ah! Pobre Segolene, pobreta. Els sociates, kaput, pertot arreu. Ja ho va dir en Pasquis: partit demòcrata i partit lliberal, com els ianquis. Mira a Escòcia, mira pertot. S’ha acabat l’esquerra i s’ha acabat Catalunya. Això sí: desfilarem cada any darrera una somereta o darrera un ruc, i la gent dirà: ‘Mira mira: un pueblo tras un borrico’. Si l’any qui ve ens hi trobam, podem dir a n’en Vicenç Mates que ens faci una foto.