DIA INTERNACIONAL DE L’ESCRIPTOR EMPRESONAT . ANNA POLITKÒVSKAIA: NI SILENCI NI OBLIT
Avui 15 de desembre el PEN CATALÀ amb motiu del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat recorda i vindica la figura de la periodista russa Anna Politkòskaia assassinada el proppassat vuit d’octubre de 2006.
A les onze a la Rambla, davant el Palau de la Virreina es llegiran textos d’Anna.
I a les set al Col·legi de Periodistes hi haurà un acte dedicat al seu record en el que hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles) i Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).
Si voleu enviar un missatge de coratge als familiars d’Anna ho podeu fer a l’adreça: http://politkovskaya.fastbb.ru/
(segueix)
Manifest del 15 de novembre 2006, dia internacional de l?escriptor empresonat
ASSASSINADA PER LA VERITAT
EN MEMÒRIA D?ANNA POLITKÒVSKAIA
Avui, 15 de novembre del 2006, Dia internacional de l?escriptor empresonat, el
PEN Català, el Col·legi de periodistes de Catalunya, la Lliga dels Drets dels Pobles i
la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, commocionats per l?assassinat de
l?escriptora i periodista russa Anna Politkòvskaia el passat 7 d?octubre, volen
manifestar el seu rebuig més rotund a aquest acte salvatge alhora que exigeixen una
investigació independent i rigorosa, i demanen que no hi hagi impunitat amb els
autors d?aquest crim. Anna Politkòvskaia mantenia una estreta relació amb el PEN
Català, el Col·legi de Periodistes i amb Catalunya, des que va participar, l?any 2002,
als actes de celebració del Dia de l?Escriptor Empresonat i va ser nomenada membre
d?honor del PEN Català. L?any 2004 el Col.legi de Periodistes de Catalunya li atorgà
el I Premi Internacional de Periodisme Vàzquez Montalbán i, aquell mateix any, Anna
Politkòvskaia participà activament al Diàleg que el PEN Català organitzà, amb el títol
?El valor de la paraula?, dins el Fòrum Universal de les Cultures.
Reportera de la guerra de Txetxènia, Politkòvskaia rebia amenaces des de 1999
arran de la publicació d?articles en els que acusava les forces armades russes de
violacions massives dels drets humans. Malgrat aquestes amenaces, ella va continuar
escrivint i, el 2001, va publicar Una Guerra bruta: una reportera russa a Txetxenia.
També va ser coautora del llibre Un racó de l?infern: notícies de Txetxènia, publicat el
2003. Els seus articles i cròniques seguiren recollint-se en llibres de repercussió
internacional: l?any 2004 publicà El deshonor rus, i el 2005 La Guerra de Putin: la
vida en una democràcia fracassada. Quinze dies abans del seu asssassinat havia
aparegut la versió francesa del seu darrer llibre, un diari que abastava el període de
desembre del 2003 a agost del 2005, i que duu per títol Dolorosa Rússia. Diari d?una
dona enrabiada.
El 2002 Politkòvskaia va ser una de les poques persones admeses al Teatre de
Moscou per negociar amb els rebels Txetxens l?alliberament de centenars d?hostatges.
El 2004 va caure greument malalta quan intentava viatjar a Beslan per cobrir el
segrest dels infants de l?escola. En aquella ocasió es va especular que havia estada
enverinada expressament per evitar que pogués escriure sobre la crisi, o fer de
mediadora. Anna Politkòvskaia era una escriptora coratjosa, coneguda no tan sols per
la seva posició crítica envers la guerra de Txetxènia sinó també per la seva anàlisi de
la reacció totalitària que està caracteritzant l?evolució política actual de Rússia.
Els que vam tenir el privilegi de conèixer Anna Politkòvskaia no oblidarem mai la
passió que posava en el seu treball i la seva dignitat de periodista, que es manifestava
a través de la capacitat de dir la paraula justa i de superar la por a les conseqüències de
la seves denúncies. Donà la seva vida perquè fos dita la veritat sobre les victimes de
Txetxènia, la responsabilitat de l?exèrcit i les autoritats russes en les matances i la
progressiva pèrdua de drets dels ciutadans russos. El seu assassinat anuncia un futur
sinistre per a les llibertats a Rússia, i fa encara més necessari rellegir avui els textos i
recordar el compromís amb la veritat d?Anna Politkòvskaia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els gestors culturals necessiten posar-se les piles
Gerontologia cultural
Sense pena ni glòria ha passat per Barcelona el poeta més important de la literatura russa actual i un dels poetes més destacats d’Europa, és a dir, del món occidental. Naturalment, em refereixo al poeta, assagista i traductor Aleksandr Kúixner (Sant Petersburg, 1936). La sòlida obra de Kúixner ve de ben lluny, perquè va començar a publicar en revistes als anys 50 i a hores d’ara és autor de més d’una quinzena de poemaris, el darrer dels quals, Maig fred, va aparèixer precisament l’any passat.
A més, Kúixner ha estat reconegut amb tots els grans premis haguts i per haver: el Premi Estatal el 1996, el premi Puixkin el 2001 i el Premi Nacional de Poesia Russa el 2005. I el seu pedigrí literari no podia ser més impressionant. Satèl·lit i amic dels quatre "orfes de l’Akhmàtova" (Dimitri Bobixev, Joseph Brodsky, Anatoli Naiman i Evgeni Rein) i, amb ells, hereu directe dels grans gegants de la modernitat russa, Anna Akhmàtova, Osip Mandelstam, Boris Pasternak i Marina Tsvetàieva. No està gens malament, oi?
Doncs, com els deia, ha passat sense pena ni glòria per Barcelona un personatge d’aquesta altura. Els únics que van notar la seva presència, demostrant la seva pròpia intel·ligència i sensibilitat, van ser el poeta i narrador Jordi Cervera del programa iCat.fm i la jove poeta, crítica i traductora Xènia Dyakonova, que va traduir poemes de Kúixner per a l’ocasió i el va acompanyar durant la seva estada.
Què és el que ha passat aquí? Com pot ser que una figura de la plana major de la literatura mundial passi per Barcelona i no se n’assabenti ningú? I mirin que ho he preguntat a molta gent, aquests dies passats! Passen diverses coses.
La primera és que els seus amfitrions, és clar!, no sabien ben bé qui era. Estava convidat a participar a la famosa festa fashion de les lletres, el Kosmopolis, en la seva darrera convocatòria. I ja que l’exquisit senyor Juan Insua del CCCB no sabia de qui es tractava, no el va assenyalar sinó que el va entaforar enmig de la pila de greix de convidats planetaris, i allà es va quedar! Què hi farem!
La segona és el problema de les modes literàries, dictades per qüestions justament extraliteràries, per qüestions completament alienes a la qualitat intrínseca de la producció d’un autor determinat. Durant aquesta mateixa temporada ha passat pel II Festival Internacional de Poesia Mahalta de Lleida el poeta sirià de naixement i libanès d’adopció Adonis (Ali Ahmad Saïd Ésber) i ha rebut més cobertura mediàtica que Aleksandr Kúixner. És clar! No me’n recordava que ara "toca" una multiculturalitat interessada, hipòcrita, tova i feble. Només cal que agafin qualsevol dels 10 poemes de Kúixner que Xènia Dyakonova va traduir per al recital de Kosmopolis i el posin al costat de qualsevol dels poemes d’Adonis traduïts per al festival de Mahalta, i ja em sabran explicar qui és qui. La procedència nacional, l’adscripció religiosa, etc. no són criteris estètics. ¿No està la literatura catalana demanant justícia a nivell internacional?, ¿no vol que els editors i els crítics s’hi fixin sense apriorismes i sense prejudicis? Doncs que es faci el mateix amb els altres que arriben de fora.
I la tercera raó, la més greu, és el tema de la gerontologia cultural que darrerament s’està apoderant de Catalunya. Un exemple ben representatiu: Diana Ross va cantar a Catalunya per primera vegada l’estiu passat! Perquè es facin una idea del que això significa, vaig veure la Diana Ross actuar al meu poble l’any 1963 quan ja feia anys que estava en plena forma. Jo tenia només 11 anyets i ara en tinc 54! Fa temps que s’ha instal·lat a la cultura catalana aquesta perillosa tendència gerontològica d’apostar per valors segurs que gairebé sempre equivalen a velles glòries del passat. Per aquí crec que no anem pas bé. I, compte, una altra cosa completament diferent és quan es vol fer un homenatge a una gran figura del món cultural, com en el cas de les darreres i meravelloses actuacions de Vittorio Gassman a Catalunya.
Però jo vull dir aquesta tendència d’intentar sempre buscar l’èxit de públic garantit, que provoca que els gestors de la cultura pública i privada vagin a la caça dels grans noms, dels referents indiscutibles. Aquesta política dels grans noms generalment acaba tenint conseqüències negatives, com ara el fet de no ajudar a descobrir, formar i consolidar nous talents i el fet de fer el ridícul estrepitós en no saber reconèixer valors consolidats com ha passat recentment amb Kúixner. O el cas de l’extraordinari poeta i assagista polonès, Adam Zagajewski. El senyor Àlex Susanna va portar Zagajewski aquí per primer cop el 1997 i la seva presència també va passar absolutament inadvertida quan ja era més que reconegut fora d’aquí i ja havia publicat el llibre, Dos ciudades, l’any 1991. Amb 15 anys de retard ara fem veure aquí que el llibre és nou de trinca, perquè finalment ens hem assabentat de qui és en realitat l’autor!
Els gestors culturals necessiten posar-se les piles i estirar les cames a nivell físic i intel·lectual. No pot ser que es dediquin a la sortida fàcil de les velles glòries en el mateix moment que Barcelona i la cultura catalana per fi sembla que comencen a posar-se en òrbita internacionalment.
D. Sam Abrams
Poeta, assagista i traductor