DIA DE TREVA
Allò que el llibre diu no és dit,
com un paisatge que entra per la finestra d’una cambra buida.
Manuel António Pina
T’ho confessaré, Aràlia, cop en sec: he desitjat no escriure pus, no escriure’t pus (no escriure, després, quan ja he començat, deixar d’escriure).
Feia un dia tapat, gris, bellíssim.
He anat per la drecera dels Comellars Violetes (tu els batejares aquell matí en què vaig rebre la comunicació terrible: parties. Hi havia un aire de tempesta entre nosaltres. Callàvem caminant cap al mar. Et vaig mirar amb molta de tendresa i una certa violència. Tu, des del mirador de les Ones, digueres: Mira, els Comellars Violetes. Escolt les paraules "Comellars Violetes" en batec dins la teva boca. I vaig saber que t’havies infiltrat en la toponímia com en el meu cervell, per sempre). Necessitava tocar aigua de mar. Remullar-me en aquella cala on et vaig estimar tant, on et vaig mirar tant, on et vaig adorar tant, on et vaig dir tantes de vegades «t’estim» que crec que el meu crit ha quedat arrelat en les petites dunes, en les assutzenes, en les ones, en aquells colors que t’enrevoltaven: en els lliris inexistents.
Tot el camí he pensat el mateix: no escriuré pus.
En arribar a la capovallada, entre garballons i mates, cap a la Casa del Mar, el nom d’aquella petita construcció de pedra enrevoltada d’ullastres, ha aparegut el prodigi: he vist un albó florit. No el m’esperava i m’ha ferit com una aparició. Tu, Aràlia, dibuixaves i pintaves albons florits en aquest temps d’aquells temps, en aquests mateixos llocs.
Quan he entrat a la Casa del Mar he anat a la paret de la cambra i allà, damunt el llit embolicat en teles blanques, hi havia la teva pintura: una caramutxa florida. He contat els pètals de cada flor i m’he posat a escriure com si aquella vara hagués assassinat el meu desig.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Belette repeteix
com un vestit de núvia
Recorda que es va posar a riure
un riure encomanadís i pur
esclatant com una flor
L’espasa del peix enfilant la lluna plena de sol, el sol dels bojos embadalits per l’esclat en colors del vers, del verb, de la lletra. Què no hem de donar per saber escriure, descriure o inscriure la lectura de tot plegat, aquesta porta sempre empesa a la carnadura del gaudi!