L’AIRE ERA COM UNA FOTO MOLT RETXADA
Ces femmes fragmentées, du coup, se résignent, mais provisoirement, à n’habiter qu’une partie d’elles-mêmes.
J-P Enthoven
Nedava i mirava el cel.
El safareig rodó de Son Asgard.
El cel damunt la garriga del parc és un amfiteatre de núvols blancs amb l’ombra pròpia aferrada al seu volum.
Aràlia tenia una «Plagueta de núvols». On deu capparar?
Aràlia era molt miradora d’aquestes masses d’aigua en estat de transformació. De vegades em deia: no sents com es mouen els cristalls de l’aigua dels núvols quan s’esbuquen i apareixen en forma líquida? No ets conscient de la vida interna d’aquests dibuixos sensacionals?
No, no ho era. No ho som. Encara que em qued embadalit amb aquesta successió de boques sense dents i de mamelles que aquests núvols femella em mostren en un intercanvi de formes tan lent com inacabable.
He decidit que cercaria aquella plagueta teva, Aràlia, que segurament amagares darrera la revista Mitjorn. Ahir vaig passar devora el prestatge on tots els números dels dos anys de Mitjorn, enquadernats, em demanaven que els fulletjàs (ja tenen cent anys!). La dèria per llegir una carta de la Dogdson, que acabava d’arribar, va fer que no el tocàs. Les paraules de la Dogson, on em parlava de tu, Aràlia, per devers el Japó amb aquest artista T. M., m’han fet molt de bé.
Els núvols blancs grisosos s’han juntat amb gran nuvolada negra. Els trons se sentien d’enfora. He tancat totes les finestres del gabinet. La resplendor magnèsica d’un llamp m’ha fet por. Queia aigua de clavet. M’he entretengut mirant els cortinatges plujosos sobre les heures, sobre els ailants, sobre els lledoners, sobre els nenúfars, sobre els rosers, sobre les troanaes, sobre els ocells i els ametllerars i les garrigues i els rostollars i les teulades històriques de Son Asgard, que tenen moltes de goteres per arreglar. Les canals anaven a tota i els passadissos del jardí eren com a torrents desfermats.
Des de dins el llit tot m’arribava com apagat, com d’enfora.
Ara, quan he obert els porticons m’ha envestit el baf de la terra banyada, un baf humit i calorós, quasi tropical. Baf de bacteris, diria Charles.
Tornarè llegir la carta de la Dogdson. Em recorda que és perillós entreveure, encara qaue sia breument, la nostra fesomia vertadera. Aràlia, de Tòquio estant, sembla que s’ha trobat amb un enfront de si mateixa. Comences a saber què vols, Aràlia hamada? Aquesta indecisió, tan teva, és una dels teus tresors.
Et dones per res, Aràlia, i això pot ser molt destructiu!
M’han dit que un llamp ha penetrat per les estances de Madò Bet quan entrava, amb l’ajuda del seu net adolescent Antoni, uns canyissos plens de tomàtigues seques. Ella ha caigut de genollons donant gràcies a la Mare de Déu de Lluc i el bergant diu que la cuina era tota una festa de focs artificials i que ha tingut molta de por. El llamp ha sortit per un porta com una persona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El perill no és en l’incertesa, si més no en les certeses mortals i passageres com totes i sovint maquillades a gust dels clientelisme.
Certeses en perill constant de ser sobornades a canvi d’un pagament que sembla més fruitós.