EL ROGALL DARRER DEL VIVENT
Riure, enlluernament, els records, estimar, regiró, inquietud, enravenar, el pas del temps just davant, clarícia, boixades, taquicàrdia, més ensurt fondo, escorxar, creure, exaltació, riure fins esbutzar-me, plorada sorda, drecera, invenció, silenci trencat, civilitzera, auxili: tot això apuntaves, Daniel Ferrer, a la plagueta negra que et servia de claveguera i de confessionari.
Estaves dins la galeria d?art, aquells porxos de Can Miravet, que tenien la façana de la Seu com horitzó i on acabaves de penjar els quadres i les fotografies de Lola Duran i Pol Oller, la parella crack a la Documentale de Friburg d?aquest any passat. Miraves el rellotge i el cor s?accelerava. Faltavan dues hores i vint perquè anassis a l?aeroport de Son Sant Joan per recollir els artistes. Comptaves el temps com feia anys, set anys, el temps del teu retorn a l?illa, el temps del teu matrimoni amb Catalina Oliver, una hereva d?un imperi hoteler.
Com és que havies acceptat aquella proposta sense pensar en les conseqüències ni un sol instant? Per què et donava la impressió que des que veieres les imatges d?una Àfrica que havies viscut tingueres el desig enfollit de dur aquelles postes de sol en el desert, aquelles vivendes de pobles que semblaven escultures, aquelles dones i aquells homes que eren nobles malgrat que fossin molt pobres?
Miraves com un transatlàntic sortia de Portopí cap a la mar gran i hauries partit totsol amb aquell vaixell deixant aquesta endemesa a l?aire. Per què no li havies dit res a Catalina? Ella sempre passava pena que no quedassis malament davant son pare, que les exposicions fossin un fracàs. El transatlàntic amollava un deixant de guspires. Et veieres amb Catalina dins una habitació plena de boira. Ella tenia un falç embaràs. Estaves segut davant una camilla i la miraves contorsionar-se. De la boca li sortien nuvolets de fum. Et semblava una escena amarada de tristesa. Quin lloc ocup en la teva vida? Ella t?ho demanava com si fos un examen del qual sabies que estaves suspès.
Llavors veus aquella dekavé que compràreu de segona mà abans de partir a descobrir món com tres infantons d?uè, que el vespre es convertia en llar i en llit orgiàstic dins la nit dels tam-tams. I també, quan fèieu pel·lícules als poblats, en pantalla gegant. Recordes els seus somriures et fa mal al cor.
Desitjaries que totes les pantalles de vídeo de l?exposició es posassin en marxa i contassin la teva vida. Veus la teva vida com et passa davant: en vertígens. Encens una cigarreta. M?he de tranquil·litzar, m?he de tranquil·litzar. Emperò veig la pantalla dins la nit de la selva amb el tren que arranca entre un renouer de ferros i de vapors. I tots els espectadors, dones amb ninets petits, guerrers forjats, bergants, peguen crits de por davant aquella bestiota desconeguda. Allò era la vertadera vida. El transatlàntic és un punt de tinta xinesa a l?horitzó.
Mires el rellotge. És tard. No és vera. És massa prest per fer els pocs quilòmetres que et separen de l?aeroport. Vas a la gelera, agafes una cervesa. Treus les pastilles. Són vermelles, penses. I diuen que fan bé. Te?n claves tres de cop. Has engolit la química de la serenitat. Mires un titular del diari en què conta que dos artesonats del XIV s?han cremat i ningú no se?n vol fer responsable. Allò és un signe del temps. Un senyal de l?apocalipsi quotidià.
Tornes veure Lola nedant. És un riu entre arbres verds que el colonitzen. Les sonoritats d?aquella mescladissa de plantes que creixen, d?ocells que refilen, de mamífers que boixen, de tota la natura en reviviscència foren la banda sonora de l?exploració de tres cossos en una eternitat esgotadora i feliç. Des de llavors no he tornat a ser feliç. Estic segur. Aquí hi ha la clau. No puc arribar tard.
Tanques. Baixes. Agafes el beemadoblevé que us regalà el sogre per l?embaràs. Parteixes a tota. I Lola Duran i Pol Oller esperaran i esperaran. I Lola, que duu una gran carpeta que posa Carpe diem, s?acubarà quan li donin la funesta notícia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els ulls no menten, però la mirada sí; és una deliciosa fetillera. La paraula pot ser sorda, emperò no pot ser cega la lletra. Així barrinava ell instants abans d’abocar-se a un torcaboques de paper per anotar-hi l’ocurrència suggerida pel blocaire que més l’endiumenjava.