BEWITHMEBEWITHMEBEWITHME
Car Je est un autre. Si le cuivre s’éveille clairon, il n’y a rien de sa faute. Cela m’est évident: j’assiste a l’éclosion de ma pensée: je la regarde, je l’écoute: je lance un coup d’archet: la symphonie fait son remue-ménage dans les profondeurs, on vient d’un bon sur la scène.
A. R.
On són les festes de la bellesa?
Desaforat i tímid entr dins l’escena de l’escriptura de puntetes. No vull dir quasi res. Necessit, encara, aquesta empenta interior que em fa viure: aquesta raó de viure lluny. El viure lluny forma part de la matèria del meu ADN d’ara, de l’avui just.
Sonoritats acolorides per una mà que tremola a cada síl·laba, com si et transcrivís una d’aquestes partitures que tu col·leccionaves amb un ordre apassionat, amb cura estricta. I pint cada mot amb les cendres d’aquelles fulles acaramullades pel jardiner, que són fumerols de paraules perdudes dins l’oblit sense retorn, aquests horabaixes curts, ventosos, durs. I pint cada mot amb el call vermell dels solcs que són ratlles en què s’ordenen les harmonies de percussions musicades pel meu estat d’ànim. I pint cada mot amb la saliva d’una bava de ca –el ca Jo– que regalima amb una lubrificació d’esforços que em duen cap a l’origen del Món: el teu milfulls que s’obria amb les paraules exactes de mà llengua, descarabutades i cegues, sexades i sacsejades. El fantasma impossible.
Pens llargues estones, tancat al gabinet que ni tu coneixes, amb la història de Madame Du Deffand i de Julie de Lespinasse: Imagín la Desnur, aquesta actriu que tu i jo adoram, com una Madame Du Deffand que aprèn de cor nombroses cartes enviades a Julie de Lespinasse (La veig als seus 89 anys amb aquella luminositat que caça la seva fesomia, una capacitat de reflexió de la llum molt singular, amb la seva pigmentació amelicotonada, els ulls d’un verd fort, intactes malgrat les guerres, les penes i el temps, i, sobretot, la intel·ligència benigna, amb una ironia que s’aferra a la llengua, una vivor: el sincronisme entre l’esperit, el cos i els trets del rostre és exacte, exaltant.)
La Desnur podria acabar el monòleg seguda a la biblioteca de Son Asgard, els llums que il·luminen les prestatgeries molt baixos, els tres canalobres de cristall de roca encesos, ella damunt el vellut de seda blavosa amb flors del paradís dissenyades per tu, nosaltres –que rar i amagat aquest «nosaltres»– escoltaríem amb la respiració aturada, com quan féiem les grans baixades al fondals propis, i la Desnur diria:
LA SOLITUDE QU’IL Y A DANS LES COEUR DE CHAQUE HOMME, C’EST INCROYABLE
EL FET D’ESCRIURE, CARBURANT VIU, EM DILATA EL TEMPS EN SA RADICAL ESTRANYESA
Era quelcom, alinstant, absolutament clar i absolutament obscur…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pinche gúey! Que hay diítas que me pone usted el corazón puritas patas arriba, hermano! Sombras nada más, entre tu vida y la mía…
C’est increyoble le coeur de chaque homme, sens la solitud.
Salto les roques, el carenam que perfila la costa mediterrània,
perquè sé que aquest temps que no sé s’ancla en un punt concret.
Un ca de França udola, les cròniques de Stendhal s’entortolliguen, Hipàtia em sosté en el teixit de catifa voladora que em fila terres desconegudes i en collaret perlam mil i una faules d’aquest mare nostrum. Li demano siusplau que em deixi en terra. Em besa i se’n va. Sóc al Nil, crec. Un home intenta vendre’m un cromo. És un rostre brillant que em crida i em diu: Neda!
Em llanço al mar, m’enfonso davall i començo a fer braçades vers el rostre
en sé el nom en sé el nom en sé el nom!