Vaig agafar el vaporetto a la plaça de Sant Marc. No volia pensar en la postal sonora de Mahler. Tu habitaves en el Danieli i escrivies alguna cosa sobre Mme. Proust. En els essers que estimam, amagats, hi ha signes de reconeixement. Ho sabies? Encara eres dins el ball del príncep de Guermantes, lluny de la meva constel·lació d’afectes. Havia quedat molt clar en el Greco davant un campari. El color del campari era com un suplici. Jo arribaria a l’Hotel des Bains i després d’una ràpida toilette partiria cap a Alberoni. Aquella platja infinita el capaltard té la capacitat de deixar-me mig estormiat. Duria una llibreta de notes. Escoltaria el rumor dels grans plàtans i caminaria per les dreceres que van a les pistes de tenis abandonades. El Lido sempre fou un dels meus refugis, lluny del pastís venecià embafador. L’aigua de la mar és grisa, quasi negre. L’arena blanca. No sent el dolor de la separació. Tu deus llegir dins la cambra amb vistes: «En finir, cesser d’être enfin, mais avec une survivance métaphorique, être la page d’un livre, une mèche de cheveux au vent, l’oscillation d’une plante grimpante dans l’encadrement de la fenêtre entreouverte, les pas sans importance sur le fin gravier du chemin, la dernière fumée qui monte du village endormi, le jouet du charretier oublié au bord du sentier matinal…»
Les ombres designen el que està sota la llum i tu ets per a mi l’horitzó que no atenyeré mai. He fet molt bé de fugir a l’escapada. No conec els teus signes de reconeixement. Potser tot va per aquí. Visc dins la fugacitat i tu ets l’impossible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!