CARNET DE NOTES (IV)
TRINXADISSES
Caminar contra el vent. Caminar a favor del vent. Caminar. Tota una paràbola de les direccions, de les perspectives, dels punts de vista. El vent m’ha netejat (una amiga, X., m’ha dit que el vent és bo), m’ha sedassat, m’ha obert les portes del discerniment.
I, també, tan bé, m’ha enfolllit un poc més.
Llegesc que hallucinari és un mot misteriós de la Roma antiga. No se’n coneix la font ni el bressol.
El vent fa tremolar les contraportes, els vidres, les cortines, els cossos. Som una illa envoltada de vent.
Escriure sobre escorces de pell no és una idea rara. Certs moments, quan les paraules esdevenen origen del sentit, font de llum, pedrofogueres d’estels ?lluïssors voladores i fímeres, em tem que no escric sobre el full sinó sobre la fulla d’un cos aimat. A cau d’abisme.
Fa un no res sortia en un relat de la Suite Mallorca el concert "Jeunehomme" de Mozart. Ara, quan vaig a canviar un disc de Marta Argerich, que el lector no vol llegir (el meu lector té vida pròpia i només em deixa escoltar allò que li passa pel làser. És un misteri), em trob amb un cofre mozartià. Agaf el primer que surt i és el Concerto for piano and Orchestra in E flat major, K 271 "Jeunehomme". Com funciona això?
Too old to end
He vist el paper penjat a la porta verda del jardí de l’Hotel C. V. : Tancat per Ordre Judicial. Era l’hora entre dues clarors. He mirat els murs de les cambres que eren d’un rosa pàl·lid. He recordat la parra verge que els tapava la passada tardor: vermella com un sexe en el moment de la pèrdua orgasmàtica. He guaitat per un mur sense bruc. Hi havia un silenci de cementiri. No se sentia res. Un porxo de palmes, on els turistes bevien esperits durant l’estiu, estava esbucat. He pensat en la Duras i el seu film Son nom de Venise dans Calcutta désert.
Veuria Pandora, d’Albert Lewin, aquell film, tot Tecnicolor, en què Ava Gardner persegueix l’holandés errant per devers Tossa de Mar. L’holandés errant em fa pensar en un tebeo de la meva infantesa amb la vida de Wagner. Wagner a Venècia. Ho record com si fos ara. Ho pintaria.
Em trec les ulleres. Les lletres de la plana del llibre esdevenen una taca de tinta boirosa. Transformar l’experiència en consciència. Aquest gest amb la pròtesi de les ulleres m’ha fet pensar amb la meva amiga cega, A., que fa poc m’ha telefonat. La ceguesa de la visió.
Era una dona que em mostrava una espècie d’infinit. Un être en fuite. Em fascinava. Per un altre atzar, que no existeix a l’atzar, trob en un llibre que no és d’etimologia això: el mot fascinus designa el sexe masculí.
Em telefona l’amiga culera K des del Nou Camp: l’himne del Barça. Cantam plegats. Comença el partit que ens farà passar pena. Me’n vaig davant la tevé. Guanyarà el Barca! Visca el Barça! 7 a zero! Uau!!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Som la teva amiga K estimat,
És tot un esplectacle gaudir d’un Catalunya-Espanya al Camp Nou i tu hi eres… Cantar les consignes blaugranes i poder cantar un gol se sembla a l’orgasme…
Visca els països catalans¡¡
et veuré dimarts
Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuà