és tan llarg el temps de ser morts
que cal saber fins als àtoms això que anomenam vida
és tan llarg el temps de ser morts
quan ja no podrem dir ni un mot que ens faci alenar
és tan llarg el temps de ser morts
que cal no fer malbé aquests pocs anys d’existència
és tan llarg el temps de ser morts
que no vull torturar-me en l’amargor i el fred
és tan llarg el temps de ser morts
quan ni els records ens podran donar una consolació
és tan llarg el temps de ser morts
que cridaré fins a l’asfíxia els noms de la injustíciaés tan llarg el temps de ser morts
quan ni amb un sentit puguem respondre a la demanda
és tan llarg el temps de ser mortsque deix que s’afluixin el nervis de la verga i cant
eixa elegia nuada amb paraules planeres
per dir l’esveltesa de les teves cuixes
el rosa fort dels llavis que mossec
l’entreteixit de flors al teu perrús
i la saliva bromerosa de l’encontre
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I una bona resposta a qui defensi que preocupar-se és inútil.
També un tall de volada (que crec és prou menester) per a dues exageracions molt esteses: la primera ja la he dit; la segona seria que només ens interessa una determinada utilitat. O que només volem coses útils. O que un cop definit "útil", el què resti fora ja no ens hauria d’interessar. etc.
fa temps era aquí mateix, plantada
al caire d’aquesta cresta on tot
llum i colors
Clítote m’espera on sempre
amb alta fidelitat
fa eco el rumor de l’aigua
sóc de bell nou, amb Bruno que em té la mà
m’acaricia amb l’índex
la línia llarga del palmell on diuen que hi ha la vida
ens assenyalem i assentim