STILE DELL’IMPROVVISATORE
Stendhal è riuscito a riassumere una notte di amore in un punto e virgola:
«La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’échelle dit-il a Mathilde, quan il vit l’aube du jour paraître.»
Giuseppe Tomasi di Lampedusa
He pogut fugir a la calorada que ens ha atacat sobtadament.
La biblioteca de Son Asgard, situada a la planta noble i amb uns grans finestrals a la clastra és el lloc més fresc quan comences les grans calors imprevistes.
L’atapeïda fullació dels dos lledoners gegantins creen un microclima ombrejat amb una llum filtrada per la verdor que converteix aquells grans espais plens de llibres fins a l’altíssim sostre en un espècie de ventre d’un Nautilus que navega per les profunditats fosforescents.
He mirat alguns dels teus llibres. Només volia acaronar els lloms d’aquells volums que tu has tocat tantes de vegades i així poder copsar alguna espurna de l’energia que hi deixares.
He obert a l’atzar les Opere del Príncep de Salina, bé, de Lampedusa. Cercava, com quasi sempre, una citació que s’avingués amb el meu estat d’ànim, que és taciturn i nerviós. I m’he trobat amb un sobre carta sense adreça.
Estava assegut a la chaise-longue vora aquella làmpada modernista en què una donzella nua ensinistra una cigonya. He obert el sobrecarta amb la lentitud de qui espera un prodigi.
He tancat els ulls i he vist estrelletes de colors blavissos.
He obert els ulls i aquell full desplegava el paisatge esplendorós de la teva cal·ligrafia anglesa, amb aquell tremolor imperceptible que et quedà a la mà dreta després d’unes febres en què quasi te n’anares, Aràlia. Aquell tremolor que tu odiaves i que es convertia en un catalitzador de la meva passió.
Llegia a poc a poc, com si fos una condemna, un suplici o el desllorigador de la meva tenebra.
«Aquest taronja descompost
entre els pins de l’horabaixa
és un bon conductor de les absències.
Aquest sentir-te tan viu
i amb tanta mort davant el camí que dibuixes
amb les passes dels versos.
Aquest veure com cauen
els colors de cada cosa
dins la nit del capvespre,
com s’esfuma la veu
i com la carn s’esflora.
Aquest inventar-te a tu,
molt a poc a poc
tan diferent sempre i tan proper.
Aquest temps d’emoció
repetida
simple i certera
davant la fosca.»
No hi ha cap signatura. No en necessit cap.
Aquesta correspondència atzarosa em fa molt de bé.
Tu, A., sempre has amagat petits bitllets en els llocs més senzills i més enrevessats.
Entrellibres visc.
Charles i Venetia arribaran aquest cap de setmana. No sé ni el dia ni l’hora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la noia de la tele entra,
seu damunt les meves cames estirades
sota el llençol rosa
i em diu, fluixet:
no és fàcil arribar a l’ala esquerra.
on s’acaba la ela d’aquest passadís hi ha recepció.
vora la taula de recepció, una dona grossa seu en una cadira de vímet, porta una porra negra a la cintura, una pistola, i un escut al pit. Té els cabells arrissats i no gaire llargs i va despentinada, sense clenxa. Les galtes li pesen una mica i les dents mal posades no li deixen tancar la boca. Diria fins i tot li queia un regalim de bava blanca. Dormia. Però quan era a dos metres de puntetes d’ella ha obert els ulls com si ja ho sabés tot, com si m’hagués ensumat des del moment que he sortit del lavabo i tan sols es fes l’adormida perquè jo m’hi atensés.Què hi fas, aquí? Res Doncs torna a la teva habitació, número? Eh? Número de l’habitació? La quinze. I s’ho ha apuntat en una llibreteta arrugada que s’ha tret de la butxaca posterior dels pantalons blaumarí d’uniforme de guarda de seguretat.
Cal que m’expliquis tants de detalls?, pregunto.
Puc resumir, si vols: A la recerca del poeta: Primer intent fracassat.
Gràcies.