NO PASSIS PENA, NO HI HE ENTRAT
Encara no m’atrevesc a rodar la clau. Voldria tenir la força de fer-ho. Tenc por que l’enlluernament o un xoc rabiós em produís una embòlia. Era el teu santuari, Aràlia, la descripció de la intimitat més fonda que tu excavaves amb la disciplina d’un arquòleg de les prehistòries pròpies. Només, no més, m’hi deixares entrar una vegada en el temps de la insolació recíproca. Quan deies que tot el teu era meu i sabies que basties la mentida més ben descarada que havies inventat. Caigueres, Aràlia, en la teva trampa. I aquí, un horabaixa d’hivern en què havíem boixat com dos posseïts a la cova de les Estalactites del fons del jardí dels Pebreboners (allà on els avantpassats havien fet del lloc un jardín d’hiver, l’hivernacle teb per i humit per fer créixer plantes carnívores, i els més avantpassats ho havien convertit en un fumoir d’estiu dins la moda de l’època, del noucents, i que tu referes, arquitecta de ta vida per les nostres orgies fortes), un horabaixa molt gris i color de rosa seca, dins l’enfonsament i l’acubor de després de l’esforç sexual, et vaig amollar: Em regales una visita la la Camera incantata? Aràlia, em mirares com si hagués dit una barbaritat, una bestiesa, un impossible. Emperò alguna cosa degueres veure en l’expressió del meu desig que, sense contestar-me, t’aixecares com si sortissis d’una llarga convalescència i a poc a poc, com fossis una baldada que ha de controlar els seus moviements amb exactesa, em feres de guia cap als porxos més antics de San Asgard. Aquelles golfes que es troben a dalt de tot dels vestigis de la primera casa del segle XIII, quasi damunt la capella eren l’avantsala del teu xibiu secret. Sé que hi havia una llum escassa d’uns finestrons baixos. Entre les ombres podia veure capses, baguls, maniquins, prestatgeries amb llibres, làmpades de cristall, taules, uns llits desmuntats, miralls quasi negres amb vases daurades, andròmines misterioses com hèlixs i i àncores penjades dels murs vora fotografies qu eren taques de pols. Sí, una espessa capa de pols senyorejava els indrets i formava com un embolcall perfecte per aquelles coses abandonades de la mà dels humans i convertides en despulles de naufragi. I arribàrem a una porta disssimulada a la perfecció amb el color de la calç. Ho recordes, Aràlia? Aquí t’aturares i em besares molt de temps a la boca per gosar dir aquella grapada de mots que justificaven el retorn. D’ençà que no hi ets no m’he atrevit a tornar-hi. Em semblaria una violació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!