7 d'agost de 2013
General
0 comentaris

‘Brut Nature’, una exposició magnífica de Montse Torres a la Sala capitular de la Cartoixa de Valldemossa

MONTSERRAT TORRES PINTA L’ESSÈNCIA DE LES COSES


Hi ha en Brut Nature una relació fonda amb la natura i una relació fonda amb el temps. Quan la Torres va a les illes d’Amorgos i de Folegandros de Grècia descobreix unes formacions d’argelaga que l’impressionen, que l’emocionen. Descobreix un motiu i ella s’hi endinsa, s’hi envolta, s’hi banya, crea un osmosi amb aquelles boles en què la botànica i la meteorologia han produït una formació singular. Ella ha passat molt de temps davant l’argelaga, en l’argelaga, s’ha fet argelaga. I en l’estudi aquell motiu no és una imatge per reproduir sinó una sensació que cal reanimar, despertar, extreure, exaltar, glorificar, refer. I passa el mateix amb els ceps de vinya. Ella ha contemplat molt de temps aquells troncs tardorals arreveixinats, aquelles branques nuoses sense fulles i les ha sentides, les ha viscudes, les ha sofertes. I al taller allò ressuscita, reneix, es reflecteix, nia, brolla, fulgura, apareix. No pinta les coses sinó la seva essència.

[Imatge Labrador, un mestre Montse Torres]

I hi ha una frugalitat i una fragilitat en la seva obra que sempre va marcada per un to precari, per un to menor, per la fugida de la muralitat (malgrat que, paradoxalment, pinti grans parets), per la celebració de la petita talla. Aquest quadre triat per la Torres, Bodegón con dos racimos, de 29 x 38 cm, d’aquest pintor del segle XVII, Juan Fernández, el Labrador, amb uns raïms esponerosos, és una citació, un exordi visual d’això que acab d’escriure. Col·locar en un espai mínim el màxim d’intensitat possible, el màxim de sentit, el màxim d’interior de la cosa. I la Torres del quadre del Labrador només recorda els grans de raïm pansosos, va a l’esquelet, a la part llenyosa sense grans lluents, a la rapa pura. Les invencions argelàgiques i cepals tenen molt a veure amb una geometria que no és com l’euclidiana de formes regulars (triangles, quadrats, circumferències, etc.), sinó de formes irregulars, la geometria fractal. Esquematitzaré la teoria dels fractals de Mandelbrot: els fractals —del llatí fractus, que descriu una pedra rompuda en trossos irregulars— miden els graus de fractura, de discontinuïtat aparent, de desigualtat. Un objecte fractal té el mateix grau d’irregularitat en totes les escales, és igual examinat de lluny o de prop. I també el fractal ens planteja la noció d’infinit, perquè en lloc de veure, com en la geometria euclidiana, una línia recta que s’estén cap als extrems d’un univers il·limitat, en la fractal veiem una corba: línies connectades que canvien de direcció. I aquest patró que insinua l’infinit en el finit travessa aquest exposició Brut Nature: la mostra d’una fase d’aquest cicle de la natura de néixer, florir, mustiar-se, granar, envellir i morir. Una fase darrera en què la presència del final, de la mort, i del respecte que ens exigeix, és una de les forces subterrànies més potents i més vives. M’atreviria a dir que en el negre grafític de certs fons hi ha el fonament ver de totes les imatges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!