1 de juny de 2015
0 comentaris

BOTAR ENTRE DOS MONS

Tot és allà. Visible però invisible, audible però ple de paràsits, insidiós i flagrant, propici tant als canvis de perspectives com a les metamorfosis a la vista. És el misteri de l’evidència i l’evidència del misteri.

 

Ho puc dir ben a les clares: sentia vertígens. Primer de tot em venia un mareig suau com si anàs amb barca. Després, sense cap línia de continuïtat, el mal es feia més fort als polsos, com si em clavassin dues agulles saqueres. L’olor ofegadora dels pòl·lens d’aquest final de primavera amarava l’aire calitjós. La cambra del meu apartament petit enfilat al capcurucull d’un edifici vell de la plaça de la Reina era un mirador sobre la lògia de can March, els merlets de les torres del palau de l’Almudaina i la rosassa de la façana major de la Seu de Mallorca, on una estàtua amb els braços oberts i que mirava cap cel de vegades em feia plorar. El bellaombra gegantí dels jardinets de Joan Alcover, amb aquella immensa pota d’elefant de la base del tronc, esdevenia la caixa de ressonància de milers d’ocells que m’eixordaven. M’havia pres dos tonopans i notava com la química em feia efectes benèfics. La piuladissa em distreia, m’arrabassava l’atenció del meu guió. Ja no era na Carme Salleras, una estudiant de filosofia que també fa un màster de guionatge i filava una història titulada Les escletxes de Madame Du Sens per a un treball de curs molt important. Ja no era na Carme Salleras, que intentava cal·ligrafiar els mots que descrivissin la relació de Madame Du Sens, una viatgera francesa per la Mallorca del vuit-cents, amb en Felip Cordella, fill d’un banquer de Palma, un capvespre de tardor quan tornen de Son Serení per les envistes de Banyalbufar, amb una galera que mena en Xim Aguiló, el missatge xofer. Ja no era na Carme Salleras que volia polir els mots amb pólvores de diamant perquè tot el buit negre de la pàgina plena de lletres tingués les resplendors d’una constel·lació de guspireigs ardorosos. Però res d’orfebreria vana: calia fer néixer imatges de veres, situacions seductores, personatges atractius, paraules ben esmolades, llocs significatius, estructures versemblants, etc. Tenia ben clar que el guió és el pensament abstracte de la pel·lícula; elabora i organitza la dicció del film: no es pot reduir a la contarella, a l’ordre, a les tècniques, a les eines. Cal arriscar-se a partir d’enigmes per anar a l’aventura i trobar noves formes de composicions, de pensades, d’emocions, d’enjòlits. Desbloquejar la imaginació i suscitar l’excitació. Ja no era na Carme Salleras, l’amant d’en Francesc Jover, un home que em fa la sensació que cada pic que m’hi colg ho faig per darrera vegada. Què m’havia passat? Volia reproduir en pel·lícula d’alguna forma la lentitud tanmateix ivaçosa del dissabte que el vaig conèixer. Després de dinar havia anat a l’oficina per acabar unes feines urgents. M’hi vaig posar com una eixelebrada. Vaig omplir planes i planes de text. Vaig fer una base de dades. Vaig corregir. Vaig imprimir. Vaig fotocopiar. En alçar el cap, ell era allà al fons i m’observava. Vaig pegar un crit. Vaig encalfredar-me tota. T’he regirat? No era la meva intenció, emperò com que t’he vist tan treballadora… Gràcia, distinció i finor foren les tres qualitats que endevinava en aquell home, que va resultar ser un dels directius més importants de l’empresa del meu ofici de temporada. Una ventada passional m’encengué quan passejàrem per un caminal de plàtans amb totes les fulles seques, daurades, que li entapissaven el caminal de la possessió. Vora un safareig immens i irregular amb una illeta al centre i pins centenaris que doblegaven les capçades damunt la superfície de l’aigua verdosa, li vaig contar els problemes dels meus personatges i li vaig amagar els meus. Les carpes gegantines pegaven bots damunt la superfície mentre començava un crepuscle hemorràgic. Dins el cap em sonava la melodia d’una ària. Què és? No, no, che non sei capace, un Mozart que canta el personatge de Clorinda, que ha estat acusada d’esposa infidel. Madame Du Sens duu una ombrel·la de gasa crua i un capell de color blauet d’ala ampla perquè aquell sol africà, com diu ella, l’encega i li pot fer malbé la pell. El vestit amb mirinyac és d’una seda vermella que fa aigües blavoses damunt un fons alba que s’umpl de reverberacions amb les ombres dels pins i els pebreboners. Serà aquí quan en Felip la durà fins a la glorieta que s’aixeca com una pagoda xinesa i anacrònica al centre d’un estany rodó amb Palma al fons. S’asseuen entre coixins de plomes decorats amb motius geomètrics en blanc i negre. Es besen molta d’estona. En ser dins la galera tornen a besar-se entre els fru-frus de la seda salvatge i, dins la llunyania, escolten un cor que interpreta divertiments mozartians. Una segona capa de realitat fa que l’evocació d’en Felip d’aquesta llum quasi negra i enramada, amb la carn amorosa d’aquella cortesana i la música d’unes veus del més enllà, s’hagi convertit en un d’aquests moments d’excepció que es conserven per sempre. Va ser en tornar que li vaig fer la pregunta: Francesc, ets casat? Ell conduïa el beemadoblevé amb elegància i suavitat. Es girà un moment i vaig veure com un llamp de tristor li travessava les ninetes. Sí. La meva dona està en coma de fa dos anys i mig per mor d’un accident de trànsit. Recordaré molt de temps que feia un moment ell havia col·locat al lector de compactes l’adagi mozartià de la Música maçònica, K. 477, que escolt ara mateix mentre l’esper.

Post scriptum que no hi té res a veure: El mal i la seva criança han estat foragitats d’aquestes Illes Balears amb les eleccions del passat diumenge 24-M. I comença un temps nou, una nova terra, un nou cel, uns nous costums, una nova forma de gestionar, de comandar, de fer més feliç la vida d’amples capes de la població que sofrien fam de cos i d’esperit. Els partits que compartiran govern tenen el poder en precari, i això serà una forma de no fer desbarats ideològics, d’equilibrar les tensions, d’ajuntar-se en profunditat per fer que des de la sanitat i l’educació fins a la llengua i la cultura i els serveis socials, tot vagi més llatí després de tanta d’ignorància i d’injustícia militants. Els pobres seran un poc més rics i els rics qui sap si un poc més assenyats i cultes. Així sia, lectors, germans de l’ànima!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!