DÉU DEL FANG I DE LA LLUM
París. 2000. Les professores Catalina Cantarellas i Mercè Gambús de la Universitat de les Illes Balears i aquest cronista ens trobàrem en un nau ferroviària de Les Batignolles convertida en estudi amb l?artista Miquel Barceló per demanar-li si acceptava ser honoris causa. Parlàrem molt, veierem quadres, dibuixos, escultures. Un pensament barcelonià es repetí amb insistència: el pintor de Felanitx, que no és amant dels honors, volia fer una feina a Mallorca i per a Mallorca com a condició per dir que sí a aquella distinció. El primer treball en què tots coincidírem podia ser una exposició antològica. I el lloc des d?un bon pricipi va ser clar: la Seu de Mallorca. Una antiga obsessió de Miquel de la qual puc donar testimoni. Començaren els contactes amb el bisbe Teodor Úbeda, i tant ell com Pere J. Llabrés, canonge i delegat de patrimoni, van veure la idea amb vertadera obertura, il·lusió i entusiasme. Que l?art contemporani entràs a la Catedral representava una línea ben congruent amb la bona tradició: Gaudí i Jujol foren uns pioners a principis del segle XX: barataren de lloc el cor, feren vitralls i rosasses, ceràmiques i un monumental baldaquí, posaren llums i Jujol començà a pintar a l?oli el cor renaixentista. La mort del bisbe Campins el deixà amb el pinzell a l?aire. Començava una època de tancament. Fou molt trist que Joan Miró no hagués pogut fer uns vitralls i unes rosasses. Ja hi va haver reunions la primavera i l?estiu de 2000 amb Barceló, el bisbe, el capítol, el rector de la universitat i el conseller de cultura del Pacte de Progrés, que donaren suport a la idea amb fervor. A poc a poc tant l?artista (que trobava que fer un cub dins la Seu per penjar les seves obres no tenia sentit) com el petit nucli impulsor veieren la possibilitat que en lloc d?una exposició fos una intervenció. Es barallaren diverses capelles. I al final es decidí per la de Sant Pere, que tenia un retaule neoclàssic molt mediocre i una excel·lent situació: el cap de la nau lateral dreta. Barceló, la tardor de 2000 decidí que bastiria una pell ceràmica que entapissaria els murs i crearia els cinc vitralls per il·luminar-la. Contar la peripècia d?aquests sis anys seria una novel·la gòtica. Per fer els tres-cents metres quadrats de pell de fang Barceló tria un ceramista experimentat, Vicenzo Santoriello, de Vietri sul Mare, a prop de Nàpols. L?estiu de 2001 fa una maqueta de la capella amb la intervenció. I no s?atura de fer proves amb argiles, colors, alçades. El tema de la multiplicació del pa i els peixos es conjugava amb la conversió de l?aigua en vi a les noces de Canà: l?artista tenia tot el catàleg de la seva iconografia que podia desplegar: un festival de vida marina ?raons, raors, galls, algues, llobines, hams, congres, esquers, pops, llobarros, moles de sardines, emperadors, morralla, rajades, musclos, eriçons, grumers, morenes, hams amb esquers, etc.?, un hort exuberant ?síndries, carabasses, magranes, raïms, albergínies, cols, lletugues, llimones, figues, etc.?, un rebost de vida ?muntanyes de pans, fileres d?alfàbies i gerres plenes de vi, palanganes amb clovelles de mandarina, etc.?, un jardí dins mar amb coves, palmeres i garballons, estalactites, etc.? i al centre, damunt una paret seca de cranis, el Crist ressuscitat vestit de llum, amb les nafres dels claus. La primavera de 2003 comença a fer feina amb els 150.000 quilos de fang que farà servir per construir aquest llenç que és alhora suport i imatge. Com ho faràs, li vaig demanar: «Ho faré fent-ho!» Tot ho va haver d?inventar: les bastimentades complexes per treballar superfícies tan grans, les eines per crear l?orfebreria de coses, els problemes de l?assecatge, de la cocció, del transport. Va fer servir 2.000 quilos de pigments per acolorir la terracota i uns forns modulars fets a posta per coure a mil cinquanta graus. A la pell, Barceló, hi va fer la pell, puc assegurar com a visitant de l?obra en procés. El 7 de juliol de 2003, Barceló signava el final d?aquell tsunami de fang que envairia les antigues parets gòtiques. El 18 de maig de 2003 mor el bisbe, Teodor Úbeda, i pel seu desig és enterrat a la capella barceloniana. El desembre de 2003 les peces de la pell ceràmica viatgen per mar a Palma i l?agost de 2004, amb un complicat sistema d?arnesos, grues i politges, la pell ceràmica queda enganxada als murs amb 1.500 ancoratges d?acer. La realització dels vitralls passa d?uns cartons amb tons caquis, verdosos i blavencs a la grisalla: una antiga tècnica del XIX en què entre els complexos matisos del gris ?del tel de plom? ell pot fer, amb els dits, uns esgrafiats. I així, amb el vitraller Jean-Dominique Fleury de Tolosa de Llenguadoc, dibuixa unes palmes, unes ones, unes arrels i una espina de peix per fer entrar una claror de cova marina. Una claror que ara és la creadora del brollador de vida, del brollador de metàfores de la vida del retaule barcelonià: una capella Sixtina del XXI, un espai d?art i d?espiritualitat per a tots els humans, que dialoga amb les obres de Gaudí i de Jujol i amb el Corpus Christi de Blanquer, amb tota la força de l?art ver, que fa de tota la Seu de Mallorca un fester.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
París. 2000. Las profesoras Catalina Cantarellas y Merc¨ Gambús, de la Universidad de las Islas Baleares, y este cronista nos encontramos en una nave ferroviaria de las Batignolles con el artista Miquel Barceló para preguntarle si aceptaba ser honoris causa. Hablamos mucho, vimos cuadros, dibujos, esculturas. Un pensamiento barceloniano se repitió con insistencia: el pintor de Felanitx, que no es amante de los honores, quería realizar un trabajo en Mallorca y para Mallorca como condición para decir que sí a aquella distinción.
EL PRIMERtrabajo en el que todos coincidimos podía ser una exposición antológica. Y el lugar desde buen principio estuvo claro: la seo de Palma. Una antigua obsesión de Miquel de la que puedo dar testimonio. Empezaron los contactos con el obispo Teodor Úbeda, y tanto él como Pere J. Llabrés, canónigo y delegado de patrimonio, vieron la idea con verdadera apertura, ilusión y entusiasmo. Que el arte contemporáneo entrara en la catedral representaba una línea bien congruente con la buena tradición. Gaudí y Jujol fueron unos pioneros a principios del siglo XX: cambiaron de lugar el coro, realizaron vitrales y rosetones, cerámicas y un monumental baldaquino, pusieron luces y Jujol empezó a pintar al óleo el coro renacentista. La muerte del obispo Campins le dejó con el pincel en el aire. Se iniciaba una época de encierro. Fue muy triste que Joan Miró no hubiese podido realizar algunos vitrales y rosetones.
Tuvieron lugar ya reuniones en la primavera y el verano del 2000 con Barceló, el obispo, el cabildo, el rector de la universidad y el conseller de Cultura del Pacto de Progreso, que apoyaron la idea con fervor. Poco a poco, tanto el artista (que consideraba que armar un cubo dentro de la Seo para colgar sus obras no tenía sentido) como el pequeño núcleo impulsor vieron la posibilidad de que en lugar de una exposición, fuese una intervención. Se barajaron varias capillas. Y al final se decidió por la de Sant Pere, que tenía un retablo neoclásico muy mediocre y una excelente situación: la cabeza de la nave lateral derecha. Barceló, en el otoño del 2000, decidió que construiría una piel cerámica que tapizaría los muros y crearía los cinco vitrales para iluminarla.
CONTAR LAperipecia de estos seis años sería una novela gótica. Para realizar los 300 metros cuadrados de piel de barro, Barceló eligió a un ceramista experimentado, Vicenzo Santoriello, de Vietri sul Mare, cerca de Nápoles. El verano del 2001, realizó una maqueta de la capilla con la intervención. Y no paró de hacer pruebas con arcillas, colores, alturas. El tema de la multiplicación de los panes y los peces se conjugaba con la conversión del agua en vino en las bodas de Caná. El artista tenía todo el catálogo de su iconografía que podía desplegar: un festival de vida marina –papagallos, gallos, algas, lubinas, anzuelos, congrios, cebos, pulpos, róbalos, bancos de sardinas, emperadores, rayas, mejillones, erizos, galeras, etcétera–, un huerto exuberante –sandías, calabazas, granadas, uvas, berenjenas, coles, lechugas, limones, higos–, una despensa de vida –montañas de panes, hileras de tinajas y jarras llenas de vino, palanganas con pieles de mandarina–, un jardín dentro del mar –con cuevas, palmeras y palmitos, estalactitas– y en el centro, sobre una pared seca de cráneos, el Cristo resucitado vestido de luz, con las llagas de los clavos.
La primavera del 2003 empezó a trabajar con los 150.000 kilos de barro que utilizaría para construir ese lienzo que es a la vez soporte e imagen. "¿Cómo lo vas a hacer?", le pregunté: "Lo haré haciéndolo". Todo tuvo que inventarlo: los complejos andamios para trabajar superficies tan grandes, las herramientas para crear la orfebrería de cosas, los problemas del secado, de la cocción, del transporte. Utilizó 2.000 kilos de pigmentos para colorear la terracota y unos hornos modulares fabricados adrede para cocer a 1.050 grados. En la piel, Barceló se dejó la piel, puedo asegurar como visitante de la obra en proceso. El 7 de julio del 2003, Barceló firmaba el final de aquel tsunami de barro que invadiría las antiguas paredes góticas. El 18 de mayo del 2003 murió el obispo Teodor Úbeda, y según su propio deseo fue enterrado en la capilla barceloniana. En diciembre del 2003 las piezas de la piel cerámica viajaron por mar a Palma y en agosto del 2004, con un complicado sistema de arneses, grúas y poleas, la piel cerámica quedó pegada a los muros por medio de 1.500 anclajes de acero.
LA CONFECCIÓNde los vitrales pasó de unos cartones con tonos caquis, verdosos y azulados a la grisalla: una técnica del siglo XIX en la que entre los complejos matices del gris –de la fina capa de plomo– él puede hacer, con los dedos, unos esgrafiados. Y así, con el vidriero Jean-Dominique Fleury, de Toulouse, dibujó unas palmas, unas olas, unas raíces y una espina de pescado para que penetrara una claridad de cueva marina. Una claridad que ahora es la creadora de la fuente de vida, de la fuente de metáforas de la vida del retablo barceloniano: una capilla Sixtina del XXI, un espacio de arte y espiritualidad para todos los humanos, que dialoga con las obras de Gaudí y de Jujol y con el Corpus Christi de Blanquer, con toda la fuerza del arte verdadero, que hace de toda la seo de Palma una celebración.