Plagueta de Bord

[Vet aquí el text complet d’un article de Manel Ollé publicat a l’Avui, d’interès inter-nacional: mundial! Són tan necessaris certs antídots savis en un temps de confusions i vanitats!]

ANTÍDOT CONTRA LA PSEUDOLITERATURA
Escòcia i l’escòria pàtria. El jurista de referència de l’independentisme català, Hèctor Bofill, ens convidava en l’article Autoodi pur, publicat el 15 de gener passat en aquesta tribuna, a imaginar un idíl·lic futur sense crítics literaris que siguin crítics, un futur sense el nyeu-nyeu crític de Ponç Puigdevall (qualificat amb elegància falangista d’escòria, crosta i altres delicadeses per l’estil), un futur on els llibres catalans seran sistemàticament rebuts amb l’encens i els cors de querubins que es mereixen les cultures hegemòniques. Res de Reich-Ranicki i res de Bernard Pivot: una literatura a la búlgara és la que ens convida a somiar, amb un llistó crític tan baixet i imperceptible que fins i tot les seves novel·les el superin sense entrebancs. En aquest món feliç seran feliços com ningú els caps de secció de llibres de les grans superfícies, el cap de màrqueting de l’oligopoli editorial nacional, els pseudoescriptors i els venedors de fum que no trobaran ja mai cap mirall enfadós on mirar-se. Mentre la independència de Catalunya estigui ni que sigui remotament vinculada a la recepció elogiosa de les novel·les d’Hèctor Bofill, tenim mala peça al teler.

¿TENEN CRÍTICS EMPRENYADORS ELS ESCOCESOS o bé llegeixen disciplinadament totes les neopàtries que els encolomen los gaiters locals? Ara que el fervor britànic va de baixa per terres escoceses potser val la pena interrogar-se fins a quin punt aquest ascens de l’independentisme escocès està vinculat a l’absència en aquelles terres de gent indesitjable, escòria i crosta com Ponç Puigdevall, i a la lliure circulació i consum indiscriminat de les neopàtries locals. I és que Hèctor Bofill ha escrit una novel·la molt patriòtica (i jo dic en veu baixa: fluixa, fluixíssima…) però un crític ple d’autoodi pur n’ha malparlat. ¡Gran torbació envaeix el país! El president de l’Associacio de Víctimes del Terrorisme del Crític Puigdevall, heroicament erigit en defensor ardent de la llarga i eminent llista de damnificats per la ploma enverinada d’autoodi del crític que fa al cas, afirma que la setmanal perboquera "acarnissada" de "deliris" i "insults humiliants" del crític Ponç Puigdevall respon a una estratègia política perfectament orquestrada per desprestigiar la literatura catalana i entorpir "la nostra normalització cultural".

ARA SERIOSAMENT, ¿CREUEN VOSTÈS que a una literatura nacional li fa cap nosa tenir unes quantes veus crítiques radicalment sinceres, salvatgement sinceres si es vol, que diuen regularment i sense embuts que hi ha grans llibres -Puigdevall ha elogiat sense reserves o amb reserves aquest any llibres com els de Julià de Jòdar, Imma Monsó o Sergi Pàmies entre molts altres- però que també hi ha molta morralla, molta escriptura enganyosa, apressada, comercial, inflada de supèrbia, molta literatura de sèrie B que vol passar per alta cultura, molta gent a qui la cultura i la lletra els serveixen per encegar-se i mentir-se i imaginar-se superherois nacionals i no pas per veure-hi més clar? Si ho creuen , així mereixen llegir-se de cap a cap totes les neopàtries que el senyor Bofill i els seus amics i representats els aniran posant al mercat. Això els farà més bons catalans.

UN CALFRED EM VA RECÓRRER L’ESPINADA en llegir les últimes frases de l’article que va publicar Hèctor Bofill el passat dia 15 de gener en aquesta tribuna. Tronava el profeta de la independència imminent: "En un escenari de plenitud com a país no toleraríem que personatges d’aquesta mena tinguessin una influència tan desproporcionada". Després reblava: "Suposo que arribarà el dia en què visquem per fi alliberats d’aquesta crosta d’individus que dediquen les seves vides a erosionar el nostre imaginari". ¿No troben que hi ressona música sinistra de camises negres o camises blaves amb redoblament i persecució de dissidents? Certament Puigdevall té mala bava quan un mal llibre -o el que ell creu que és un mal llibre- se li entravessa, però mai ha proclamat una fàtua. Proclama el sarcasme com a antídot contra la pseudoliteratura.

VOLDRIA QUE EN FUTURS ARTICLES l’eminent jurista Bofill desplegués la bateria de mesures legals que farien possible que el país s’alliberés de la crosta indesitjable i deixés de tolerar la influència de la seva veu autoodiosa. ¿Vol dir això que la Catalunya en miniatura que té instal·lada Hèctor Bofill en el seu caparró no tolerarà veus crítiques de cap mena? Va bé saber-ho, senyor Ridao. ¿Vol dir que als crítics literaris -i no literaris, imagino- sospitosos de manca de patriotisme els faran fora dels diaris, se’ls tancaran els suplements, se’ls degradarà per decret a diaris de províncies on no siguin tan influents o bé se’ls editarà en un cos de lletra més petit, o potser es proclamarà amb xaranga chavista la nacionalització del sector crític o directament se’ls expulsarà d’aquest "escenari de plenitud com a país". Quin escenari i quina plenitud més rica i plena de…

Manel Ollé Crític literari i professor del departament d’humanitats de la UPF

Moltes de gràcies Manel Ollé!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!