Comentaris a un article de diari
No és bo de fer tancar en cinc mil cinc-cents caràcters tota una arqueologia de la corrupció urbanística a Mallorca. Demana moltes novel·les, molts assatjos, molts poemes, molta literatura.
Per què no surten aquests llibres ara i aquí?
Vet suací
la meva contribució a la literatura del desastre, de la destrucció viva, ara i aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pregunta-ho a Aràlia. No podrà sortir res fins que hi hagi algú que es faci preguntes tan ridícules com la teva. I qui ho publicaria? Empúries? (ha ha ha ha ha)
A l’article de l’enllaç, assenyales (com el GOB, com n’A.Manresa) en Massot com a cap de la banda. Com ho sabeu? I per què ha de dir mentides en Matas, i dò? La Justícia ho dirà, qui és el cap de la banda, però de còmplices periodistes n’hi ha molts. Que no teníeu ulls per veure aquells virons que regalimaven per aquell turó del port d’Andratx, i com és que no ho dèieu, i com és que ningú no anava al jutjat quan la il·legalitat era tan flagrant i tan evident? I com és que, ja que el batlle no ho feia demolir, el seu partit no l’aturava?
Només hi ha una persona en tot Mallorca que ha impedit una urbanització només amb un escrit: n’Aràlia. I encara espera el premi Alzina o com es digui. Recorda aquella escandalera a Göteborg i l’article a El País. I del mateix promotor, per molt honoris causa que el faceu i per molt al cel que sia, en podríem escriure moltes, de novel·les, no ve d’una. Jo cada dia des del meu estudi veig la seva "mensión" construïda en un terreny que li va costar tres pessetes perquè hi havia una central elèctrica. Va fer veure que ho comprava per llàstima, per anar a cercar esclata-sangs, i l’endemà d’haver fet l’escriptura els diaris ja publicaren que la central es traslladava a es Murterar. Això són els nostres ídols.
Davant, pareixeu mosquetes mortes, i darrere sou una colla d’energúmens que us mofau de tothom i que feis la pell a tothom asseguts a la camilla. Estau ficats en el negoci: no cobrau pel que deis, sinó pel que no deis. I aquest xerrim vostre sempre té les línies ocupades. No pot xerrar ningú altre. Benfet. Ara, reclamar que escriguin novel·les que tu has llegides és penós. Arribaràs a parèixer en Toni Serra, que de tant en tant reclama els escrits de n’Aràlia com si no sabés què passa, o aquella altra energúmena, na Confita, que per la tele del Consell atribueix frases teves a n’Aràlia perquè ja no sap què ha de fer per esmentar-la.
No canviarà res fins que només deixin xerrar els mateixos que ja xerraven durant la Dictadura. Sou la millor garantia per a la impunitat dels corruptes.
No em sorprèn que n’Aràlia se queixi de la poca categoria dels seus enemics. Diu que a la inauguració de Wharhol a es Baluard, el zombi aquell duia els mocasins tots plens de pols.
A banda de silenci, a banda de soledat i de temps, la literatura requereix (sobretot) CORATGE