SON ASGARD, CAPALTARD D’UN HORABAIXA QUASI NEGRE
Del gabinet estant he mirat la posta de sol invisible. Tot eren boires i boires entre els pins del Putxet. A tu t’agradaven, Aràlia, aquests dies tan estranys d’hivern quan l’aire del temps era de cama d’aranya que s’amagava rere aquella humitat blanquinosa i malsana. Em llegies un Sonet de Xècspir perquè els cims bromosos deies que són d’Anglaterra i allò et donava la pell de l’escenografia.
Ara ho veig d’una altra manera ben diferent i trista. No tenc cap gana d’agafar aquest llibre tan tocat, obrir-lo a la plana que indica el punt de cinta vermella de la teva darrera lectura i moure els llavis:
They that have power to hurt and will do none,
That do not the thing they most do show,
Who, moving others, are themselves as stone,
Unmoved, cold, and to temptations slow;
They rightly do inherit Heaven’s graces
And husband nature’s riches from expense;
They are the lords and owners of their faces,
Others but stewards of their excellence…
La claror era gris color de rata, emperò entre els tels de ceba he afinat un esboldrec molt gran a la paret d’esquena d’ase amb parament verd. He tengut una girada de ventre. He enfocat més bé i el devessall de pedres i argila brillava com una catàstrofe en la foscúria de cada pic més forta. He baixat de quatre les escales. He sortit a la clastra. He corregut pels caminois del jardí com un esperitat. Em semblava que les passes es lentificaven quan més corria. La pluja em deixava els vidres de les ulleres bruts de gotes grosses com llàgrimes. Plorava? Els caminois del passeig dels Caquiers mostraven el triomf dels albons que creixien entre les juntes dels bancs de pedra plens de líquens. M’he llançat al camp estibat de llevamans nanets amb aquell carabassa fosc que t’agradava tant. Una rosada nocturna em deixava les sabates lluents i m’omplia de terra de call vermell. La paret era un quadre de Tàpies fet fa tres-cents anys. He arribat al lloc i l’alegria m’ha fet treure les ulleres i posar-me a riure a les totes.
La meva visió havia estat un miratge. Només un forat amb tres o quatre pedres per avall que deixaven a la vista una cova de fang i macs de torrent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pity the world, or else this glutton be,
To cat the world’s due, by the grave and thee.