AMB LA BOCA PLENA DE PÈTALS
He estat fill únic. Aviciat des de
petit, vaig convertir-me en un adolescent malaltís. Per passar el temps, llegia
en la claror íntima de la meva cambra tot allò que em queia dins les mans. Una
mescladissa: Ramon Llull i Chandler, Sagan i Riber, Bonet i Proust, la Bíblia i
Kafka… Quan vaig descobrir la novel·la Amb els ulls plens de cendra, vaig
tenir com un sacseig interior molt fort. Aquell home madur que contava la
història amistosa amb una parella de joves em frapà. Era un trio amorós que
començava amb una escapada cap al sud, cap a la mar, cap a l’inexplorat. Sé que
em va causar una impressió tan viva que vaig desitjar conèixer l’escriptora,
Antònia Maria Flabetti, que amb una volada potent m’oferia una narració que era
un tour de force en el sentit que l’entenia Henry James. Per això aquell
horabaixa de setembre va convertir-se en un dia inoblidable.
Li
vaig agafar la mà: els dits magres, gelats, llargs, fràgils… Li vaig dir: he
viscut.
La vaig estamenejar perquè no la sentia, era com si els meus dits
estrenyessin una fulla seca. Li vaig repetir: em mor dins els vertígens. Feia
fred i els núvols eren un cobricel calidoscòpic de colors, tots els tons dels
grisos, uns forats de cel puríssima, uns rosats, uns ataronjats forts, i els
trons enfora. Un malva em mostrava les extensions del dolor. Somreies sense dir
res. M’estalactitava com una cova on cop en sec han passat cents i cents d’anys
i s’omple de degotissos petris: de fruits de calç. Et mirava com un orat.
T’estrenyia els dits com si t’hagués de rompre. El cel. Veia les capçades dels
lledoners nus per la tardor. No sabia si eres tu o feies part dels deliris que
m’encerclaven sempre seguit. Esperava, esperava amb el norai esplendorós de la
teva mà dins la meva que la terra, el sol, la lluna, les galàxies errants i els
planetes pròxims baixassin damunt la teva cabellera sense témer-nos-en. Veia la
teva cara gastada per les absències. Els indicis eren clars: et trobava els pits
més inflats i m’adonava d’una enravenada sorda. Ens aturàvem en un clar del
bosc. Sentia els teus alens espessos. Un altre besllum, una altra
presència: tenies els pòmuls enrogits de fresc. M’acostava als teus
abismes, m’hi enfonsava sense remei. Engolia la teva llengua, entrava dins la
boca central, m’empassava l’obscuritat originària, acaronava el teu cos fins a
la caverna vivípara i m’aficava
tot sencer dins la gola d’aquells llavis sense dents fins que m’hi esqueixava.
He escrit això a l’alba. Eren els fragments esbojarrats d’un somni que m’havia
despert amb la violència de les pol·lucions adolescents. No podia consentir que
tot allò que havíem viscut només fos la memòria d’una pell rapinyada de
records. Calia que salvàs alguna cosa de la desaparició que m’atacava per tots
els cantons alhora. M’he dedicat a col·leccionar tot d’altres senyals: a)
ditades teves a la plagueta que dibuixaves abans que el coneguéssim, en el
temps primer; b) els ossos d’una mà humana que trobàrem en una botiga
d’antiguitats i que tu emmarcares dins una vasa daurada; c) el logotip que ens
unia: dos nàufrags que s’aferren al màstil del veler que s’enfonsa; d) el meu
sexe moll d’amant que t’exaltava. L’estim més així, deies: mort, sense forces,
blan; f) un paper on escrivires amb una lletra emborratxada: La bellesa de les
llàgrimes; g) aquell gest tan teu d’agafar amb la mà dreta un ble dels cabells
de color de palla i col·locar-te’l darrere l’orella. Quantes de vegades t’havia
vist, Esther, recollir d’aquesta manera un ble de cabells darrere l’orella
mentre reflexionaves abans de parlar?; h) el terror que t’amarava quan llegies
la notícia d’unes bombes a Talimur que havien assassinat vint-i-cinc persones;
i) el vespre que coneguérem Manuel i ens deixà tocats: un home que vorejava la
seixantena i tenia el magnetisme sideral d’un profeta, d’un conqueridor, d’un
visionari. No vaig ser conscient de res; j) un cel que reverberava damunt
camins que es bifurquen, es creuen, se separen, es perden; k) la pluja suau
sobre les fulles que cauen dels lledoners, dels ailants, dels arbres de l’amor,
de la vellesa; l) una metàfora
sobre la projecció de les ombres damunt la pell; m) l’expressió matemàtica de
l’enamorament; n) Mother, Mother, Mother,
for love of grace!; o) una copinya esquerdada que em donares quan tornaves
amb ell d’una revetla estiuenca i jo et somiava; p) la veneració que
experimentava en aquell temps per certs mots. Cal dir que aquells que tenien un
sentit estrany per a mi eren els que preferia; q) els pétals que deixaves dins
els llibres que estimaves com un costum i que després vares perdre; r) les
cagarades de mosca al tel de ceba resplendent dels nostres tactes; s) aquella
llum pàl·lida que s’evaeix darrere les randes que representen un estol de
paons; t) l’obscuritat originària; u) som matèria d’oblit, digueres fluixet; v)
els altaveus que em deixen sentir Verdi
prati en la veu d’Andreas Scholl; x) tenen orelles les mosques?, es
demanava el mandarí; y) la ranera del gust sexual, dins la fosca; i z) la
ranera de la mort. Després de fer aquesta llista que m’ha tranquil·litzat molt,
he trobat una plagueta on escrivia les meves impressions de viatge quan tu, en Manuel i jo davallàvem cap al
sud. Potser en aquests mots hi ha una clau secreta d’allò que s’esdevingué: La
mort és viva en la natura, per això les putrefaccions i les metamorfosis
bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments
d’enllaços de les proteïnes vitals: la des-feta. Per reconstruir-se, per
refer-se, per reunir-se, per reviure. Estadis de la naturalesa de les coses en constant resurrecció. Ressuscitar
tostemps com la pedra que sembla més estàtica i saps que bull amb els moviments
inacabables de les transformacions electròniques. Com es pot construir una
fenomenologia de l’organicitat? Aquest temps era el teu, Esther. Els inicis de
la tardor amb tota la feina contra els llocs comuns que anunciaves com una
passió que et dominava. Et veig quan anaves a prop de la bassa del balneari
Palau de la Natura per recollir plantatges d’aigua o orelles de llebre. Allà va
ser on crucificares sense esma la nostra relació. Segur que ets tu, Esther, que
m’envies aquest crepuscle que no s’acaba mai la nit dels morts, de les
castanyes i els aglans, dels panellets i els bunyols, dels rosaris de
carabassat amb una nineta aferrada. I amb la lentitud de la baixada de la llum,
una lentitud grisa sense ni una pinzellada de rosa, una lentitud finalitzadora,
m’acompanyes d’enfora, Esther, vivíssima dins els braços de Manuel, calidíssima
amb la verga de Manuel dedins, riallera i fonda, tots dos sols, traïció d’unes tendreses
humides, amb les pudors vegetals de la fermentació de les fulles podrides que
s’acaramullen pels racons del jardí, als caminals, damunt l’aigua del safareig
i entre els cruis d’una persiana de fusta, amb una falsa calor que em desarma
totalment. No creguis que aquesta malaltia que m’habita, aquest enyor tan fort,
aquest entotsolament de tu, m’atura les ganes d’escriure. Sent primer un gran
silenci, un dolç i transparent silenci que m’enrevolta. Torn a trobar la meva
raó de viure.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina ” del Diario de Mallorca el 9 d’octubre de MMXI.]
—————————————————
VÍDEO ADE LA MÒNICA TERRIBAS CANTANT LES GLÒRIES DE PEPO GUARDIOLA:
[http://www.vilaweb.cat/noticia/3926405/20110908/terribas-guardiola-vida-et-doni-cami-llarg.html]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Meravellós, del principi al final.
La bellesa dels petits detalls com poden ser les emprentes dactilars de sa persona estimada, copinyes que he anat arreplegant i tant m´agraden , petals de roses dins els nostros llibres, el norai de la teva ma ….
… pedres en forma de cor …
.
I les ganes de escriure.
I les ganes de llegir a Biel Mesquida
I sa voluntat de seguir estimant.