EL TEMPS DELS REPLECS
Antònia Maria Cruelles i Torner, ets una dona de seixanta-sis anys, d’una bellesa serena i amable, vídua, que, quan els teus dos fills han partit de casa —Joan, de trenta-vuit anys, que és professor d’audiovisuals a la Universitat de Vic, i Francina, de trenta-quatre, que fa teatre amb Arianne Mouschkine a París—, vas sovint a l‘aeroport de Son Sant Joan i agafes el primer avió buit cap a un lloc d’Europa. Aquesta vegada has pres, després del bot a Barcelona, un vol cap a Nàpols. Mentre esperes, entrevols, cerques per internet un hostal per devers la costa amalfitana. T’agraden aquelles informacions que, a més a més de les dades bàsiques, et mostren en un petit vídeo les instal·lacions del lloc i, sobretot, el paisatge que t’envoltarà la pròxima setmana. Després de fer voltes amb diferents cercadors et decideixes pel Relais Roncazzi. Les imatges d’aquesta vil·la en un replà d’aquelles muntanyes que cauen en picat sobre el mar, on hi arribes amb escales de marges de llimoners i d’horts, amb Capri, emboirada al fons, t’ha fet molta de gola. Els qualificatius de la publicitat són un poc convencionals: «Romàntic i íntim hotel familiar que us farà la impressió de ser acollit en una casa privada. Les cambres, grans i espaioses, suren sobre el verger que forneix els ingredients per a dinars i sopars deliciosos.» Has comprovat que és a una passa d’Amalfi i ben a prop de Positano, Pompeia, Paestum i Sorrento. El preu, 155 € per habitació individual, et sembla barat. Travesses Nàpols amb un taxista que no s’atura de xerrar i no entens res de res. Emperò t’agrada creuar aquella ciutat amb un trànsit infernal i endinsar-te en una autopista d’on sortireu per enfilar un camí de cabres i corbes. El tipus de la recepció et parla en francès i tu li contestes amb aquella llengua perfecta, que aprengueres amb les monges franceses del Pont d’Inca. En arribar et fas directament un bany de sabonera. Agafes l’eixugador dels cabells i te’l passes per tot el cos. Després t’estires al llit, mires el sostre de color blauet i el cel hemorràgic del capaltard rera els vidres. Amolles la televisió i telefones a Angeleta, l’amiga coral. No se’n pot avenir que et trobis tan lluny de Mallorca i et demana que la cridis sovint perquè passa pena quan ets fora. Fas zàping fins que trobes una cadena de música clàssica. Baixes el so i t’endormisques entre coixins de plomes. Recordes quan conegueres Angeleta, que, als seus trenta anys, acabava de sortir de monja. Son pare havia tingut un infart fort. Ella era filla única. Sa mare havia mort de part. Recordes quan començà a dur la direcció de la fàbrica de sabates. No t’hauries pensat mai que aquella mongeta fes anar de cul directius, dissenyadors i obrers. Un dia et va contar que s’havia enamorat de bon de veres. Tu li veies a la cara transmudada de joia. Quedàreu un horabaixa al cafè Líric perquè et presentàs el festejador. I quina no seria la teva sorpresa quan veieres una al·lota d’uns disset anys que nomia Isabel. I comprovares que les dues feien una parella perfecta. Ara que ja duen més de trenta anys plegades tornes veure-les de joves —Angeleta amb els seus vestits sastre amb pantalons cenyits, que li donaven un aspecte un poc masculí, i Isabel amb les randes i les robes de teixits naturals, amples, estampades de roses, un poc hippies, amb aquella feminitat dolça— i et sembla que el món està ben fet. Soparàs d’un saquet de llet deshidratada amb una mandarina i passaràs un guster de somniar en la teva cambra com si fos un amant. Algú et va dir: La demència és una diversió sana per als vells. I rigueres com una orada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!