UN DIA QUASEVOL
Salomé Revuelta havia vengut a Mallorca feia desset anys perquè sa mare no podia alimentar tants de fills. A son pare quasi no l’havia conegut, era un comercial gató d’una empresa d’articles de perfumeria que quan va haver fet cinc infants desaparegué totalment de les seves vides. Per sort el repradí de son pare provenia d’Andratx on la mare sabia que tenien família. I Salomé aparegué un bon dia a ca uns llunyans parents que tenien una botiga de queviures al Port. Després del regiro inicial, l’oncle Rafel Romaguera li digué a la seva dona, Martina Febrer, que aquells braços joves i forts podrien fer bona feina amb canastres i sacs i tota casta d’embalums alimentaris. Salomé no tenia un dit de botxa i va agrair l’hospitalitat que calia guanyar-se a pols. Aquest matí de dilluns quan Salomé ja s’hagut de barallar amb el seu home, Macià Cortés, que no volia anar a l’obra perquè deia que tenia una pulmonia, i mentre prepara el berenar dels nins —Jogui de quinze anys i Perot de tretze—, rememora aquells primers temps quan anava aporuguida a tota hora, s’esclatava de feina i encara havia de rebre les indirectes verinoses de les seves dues cosines que la tractaven com una Ventafocs a escarada. Somreia embadalida qual la llet del foc vessava feia una bona estona i havia apagat el butà que pudia de mala manera. Quan han sortit de la dutxa Jogui ja s’havia posat els dos piercings del nas i de la boca i duia els llavis pintats de color magrana i Perot arrossegava els calçons davall el cul i travelava com un pallassso. Salomé ha fet de no veure’ls i els ha servit el cola-cao amb unes galletes dolces. Mumare vull un pírcing a la cella i un tatuatge a la cama!, xisclava Perot. Estaves disposada a no enfadar-te, emperò la tercera vegada de demanar-t’ho li has dit que no. I que si a la seva germana la descobria el pare li pegaria una pallissa que la baldaria. Allò era el que li feia por a Salomé davant un Macià que tenia molt gelosa la seva filla i no consentiria aquells ferros ni aquell pintallavis. Quan han entrat en el vell renault de tercera mà encara recordava les passejades vorera de mar amb aquell Macià que li prometia el paradís en la terra. Ja els havia deixat a l’escola. Ara podria anar tira a tira cap a l’hotel del Cap on li esperaven vuit hores de netejar i fer llits. Mentrestant els records partien cap a la primera vegada que ho feren dins el cotxe aparcat en un bosc just enfront de la Dragonera. Just veure-ho li venien calfreds a l’espinada i quasi havia pegat al cotxe de davant en una retenció horrorosa que hi havia al Passeig Marítim de Palma. No sap quin temps ha estat per arribar a aquell hotel on feia cinc anys que l’havien contractada. Just aparcar ja ha vist que passava cosa. Hi havia un rotlle de dones que es movien com un eixam d’abelles. A l’habitació número vint-i-set (aquí has pensat que era una de les teves cambres) han trobat una parella de vells anglesos morta. A Joana Salvà, que fou la que donà la notícia, la se n’havien duita amb una ambulància perquè no tornava en si. Salomé, per què has pensat en els paquiderms i en un cementeri d’elefants? Solità Picornell t’ha mirat com si no t’hagués vist mai i t’ha amollat: No vares ser tu que trobares aquells dos joves a la mateixa habitació? Salomé volia oblidar aquelles imatges de cossos devora basses de sang. La policia va descobrir que era un ajust de comptes entre bandes de narcos. Però en l’instant mateix de recordar-ho t’ha pegat un entorn de cap I t’has segut en un banc. A cada habitació que entraves tenies un regir. Has acabat a l’hora justa i has partit a tota. Tenies un pressentiment. Potser Perot hauria cremat les fulles seques que col·leccionava i tot el pis seria una rosa de foc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ACROLLAM
ADIUQESM