LA CASA DEL SER
Francesc Coll Suau, havies entrat en aquell cibercafè com si fos un oasi dins el viatge de retorn que feia hores començares per aquella Palma de la teva joventut. El dependent era un argentí tot ple de pírcings: pareixia que tenia la cara cosida de filferros lluents. Això t’impressionava. Sempre havies tengut por de les injeccions i aquella fesomia foradada era com un tractat de teratologia. En sabies molt, de monstres i de monstruositats, Francesc, després de treballar tres anys en els serveis jurídics de don Felip Desmur, l’advocat que defensava les dretes més corruptes de l’illa i els treia les castanyes del foc amb una impunitat extraordinària. Li has donat un euro i li has demanat un vodka amb taronjada. Quan t’has assegut davant l’ordinador has descobert un negrot gran com dues taules camilla que tenia la pantalla plena de sang. La sang d’uns porcs que xisclaven amb una ganiveta dins el cascabòs. T’has separat tres pantalles d’aquella carnisseria i has posat fil a l’agulla.
Has agafat el Loging Name i l’has col·locat en aquell petit rectangle. Després has fet el mateix amb el Password. I quan has fet clic perquè la pantalla s’obrís t’ha dit que t’havies equivocat. Has repetit l’operació com si fos el darrer que fessis sobre la terra i de bell nou la màquina, sàvia, t’ha dit que t’havies errat. Has pegat una glopada de vodka i has sentit aquella frescor que et baixava fins a l’estómac. Has fet un rot sonor. El negrot, avesat als sacrificis porquils, t’ha pegat una mirada de reüll. Has desitjat que la porta del ciber s’obrís i entràs don Felip Desmur, l’advocat de les dretes amb qui feies feina cada dia. Has pensat allò que fa temps que et passa pel cap: aquell bufet és un niu de corrupció. Emperò tu fas la teva feina el millor possible i no en saps res dels merders que s’amaguen davall l’honorabilitat dels millors advocats de Mallorca.
Francesc, tenies el cap que et pegava punxades als polsos. Devoraves aquell e-mail de Diana, tot rebregat, dins les mans i et semblava que sortia d’un altre planeta, d’un altre temps. No podia ser que aquella al·lota que va ocupar tres mesos de la teva vida en aquell barri del Terreno aparegués de cop i et digués aquelles coses. El matí quan mirares el correu i el trobares tingueres una girada de ventre. Vivies amb Antònia Maria Martorell feia tres anys en aquella relació que t’anava tan bé: cadascú a ca seva. I aquella nit, precisament, ella havia quedat a ca teva perquè el matí havia d’anar a fer-se una mamografia, estava molt nerviosa i volia que l’acompanyassis. Li havia sortit un bonyet al pit esquerre que li feia mal. Quan ella entrà al teu despatx tancares el correu. Ella va veure per la teva cara que li amagaves alguna cosa. Què passa, males notícies. Tu dissimulares tant com pogueres amb un assumpte de feina. Després l’acompanyares a la clínica amb aquell e-mail que havies imprès dins la butxaca com una bomba que feia tic-tac, tic-tac. Mentre ella es feia la mamografia telefonares a Jordi Serra, el teu amic coral de l’adolescència, i li digueres si el podries veure aquell mateix matí. Us trobàreu al cafè Líric. Quan li mostrares es posà a riure. Mira quines brometes fa aquella Joana d’Arc a punt d’entrar en la foguera. Vertaderament Jordi tenia raó. Diana duia aquells cabells rossos molt curts i tenia l’aire d’un al·lot malcriat o d’una francesa del maig del 68. L’havies coneguda aquell vespre que Sebastià Palmer feia vint-i-tres anys i us convidà a tota la colla a la discoteca de moda: Sargent Pepper’s. Des d’un bon principi saberes que aquella nina que et mirava des de la barra envoltada d’amics seria la teva pica d’aquella nit. Era el tipus de dona que t’agradava: prima, quasi seca, amb aquella cintura de gerricó, aquelles mamelletes insinuades davall la tela transparent del vestit i uns immensos ulls verds que sempre somreien. Tot d’una et contà que havia arribat feia dos dies de Londres amb els seus pares, que havien llogat una vil·la just devora el bosc de Bellver. Des d’un bell principi saberes que allò no era una aventura d’una nit, que Diana ocuparia un lloc important en la teva vida. Com podia ser que aquell cos que era una invitació a la vida s’hagués volgut suïcidar? Quins camins de sofriment i de desgràcia hauria passat per intentar aquella sortida fatal? El negre que tens al costat del teu ordinador esbufega. Tu mires la teva pantalla blanca amb el model d?e-mail davant. T’has de posar a escriure i no saps què has de dir. Per què no t’ha donat el número de telèfon? Li hauries de contar que aquell barri on fóreu feliços sembla que ha sofert un procés de demolició. Vil·la Brusseti, la casa on organitzàreu tantes de festes a l’ombra de les les buguenvíl·lees, dels pins i de les xicarandanes, és un edifici horrible d’apartaments. Tots els bars on passàveu hores de felicitat no existeixen. Han obert comerços xinesos i indis. A la nit la plaça Gomila esdevé un trast abandonat ocupat pels ionquis i les prostitutes. Tot té un aire de la fi del món, de la fi del vostre món. No saps què faràs però li envies aquesta frase. Avui matí agaf un vol cap a Londres. Ja et diré l’hora que arrib. Ho has decidit. Partiràs sense dir res a Antònia Maria, com un lladre, com un fugitiu. Quan surts del cibercafè veus que uns obrers aixequen una grua de construcció al jardí i la piscina de l’hotel Virgínia, que ja no existeixen, i un fondal per a aparcaments et demostra que les escenografies de la teva joventut son pura ruïna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!