Plagueta de Bord

COM SI FOS EN TEMPS PRIMER

Havies buidat la bossa damunt el seient del copilot del teu escarabat vermell: les ulleres de llegir, una factura de la bugaderia, la cartera amb els documents i els euros, una entrada arrugada del concert de Maria del Mar Bonet al castell de Bellver, un paquet de camel, una llibreta de notes de cobertes negres, un bolígraf, un sobrecarta i, al final de tot, amagada dins el forro de seda negra, la punyetera clau de Can Surant, la teva casa damunt la mar de la costa de Deià. Ella, Tomeu, t?ho va dir a les clares des d?aquell primer vespre que us coneguéreu en un concert de Mestres Quadreny a la capella de Santa Àgueda de Barcelona. Som una família poc sana. Ens agraden les coses més estrambòtiques. Ja em veus que torn boja per la música oberta, contemporània, dels grans clàssics. Emperò si em demanes qui som t?he d?explicar que quan tenia nou anys el pare ens va deixar. La meva germana, Júlia, tenia dotze anys i es va fer la valenta. El pare ens ho va dir ben clarament: s?havia enamorat d?una altra dona. La mare era forta i va saber encarar amb coratge aquella desaparició sobtada. Record que quan feia sis mesos que el pare ens havia abandonat vaig perdre la veu. La mare em dugué als millors especialistes que coincidiren que no hi havia cap malformació de l?aparell fonador i les seves diverses parts. Ho veus que tenc tota la raó quan et dic que des de llavors no em sent gaire sana. La veu? Sí, la vaig recuperar sense tèmer-me?n al cap de cinc setmanes. Va ser un temps privilegiat. Record que des del fons del meu silenci ho veia i ho sentia tot molt millor, molt més clar i transparent. Has obert tota la casa. T?agradava orejar els espais que feia massa dies que estaven tancats. Aquella llum tan daurada de l?horabaixa convertia l?obertura de cada sala o cambra en un exercici de reconeixement. Havies decidit que no et deixaries tocar per la malenconia que ja coneixies a voler. No he de ser repetitiu. Aquesta era la paraula que Eva et fregava pels morros constantment. Ja hi tornam a ser! Ets repetitiu i abuses dels adverbis en ment, no arribaràs mai enlloc. La veus allà, davall l?emparrat amb la mar gran i el cap de Sóller al fons com en un quadre d?Antoni Gelabert, seguda en aquella butaca de vímet que era com un tron i amb la seva veu fonda de patrícia dient-te aquesta frase destructora. No, no la vaig entendre mai i només ara sé que som jo qui anava equivocat. Com si t?hagués endevinat un coet al cul ho has deixat tot, has agafat la bossa i has partit de quatres cap al caló Pedrer. Davallaves per aquells marges d?oliveres grecs que feren amb feina ben explotada els missatges dels grans senyors feudals. No, no et temies d?aquella meravellosa enginyeria del camí que et permetia davallar els dos-cents metres que et separen del mar a una velocitat enfollidora. T?has aferrat al Pi Fons ?nom amb què Eva batejà el darrer pi davant l?aigua? i has alenat com si t?asfixiassis de veres. No tenc edat per fer aquestes virguerades. Al caló no hi havia ningú i això ha fet entrar un poc de felicitat en el teu cos sofrent. Qui devia haver fet aquelles escales a la roca? Has davallat aquest set escalons molt a poc a poc. Miraves aquella trinxa d?aigua transparent que deixava veure al seu fons tot l?esplendor dels jardins de posidònies movent-se al ritme dels corrents. I la platgeta sencera, rectangular, tancada entre dos penya-segats, era de còdols, de macs, de pedres arrodonides i amb tots els color dels temps. Eva ho va dir millor: els còdols del caló Pedrer percussionen el temps, et fan viure de veres el temps. T?has despullat de pressa. T?has ajagut, Tomeu, tot el llarg que ets, damunt les pedres: les tocaves amb cada bocí del teu cos i el renou de les onades que les arrossegaven (rassss! rasssss! rassss!) t?entrava per cadascun dels forats del cos. Senties la veu melodiosa d?Eva que et deia allà mateix, nuus, frescs d?haver boixat després de la llarga nedada: Ho has d?entendre, som malsana. No, no és el mal de la infantesa. No, va passar fa no res, emperò no t?ho volia contar. Emperò ho has de saber si vius amb mi. El meu pare és molt amant dels clubs, dels night-clubs i de les cases de putes. Un vespre va conèixer una al·lota que el va enlluernar, que el va enconyar, per dir-ho amb tota la cruesa que demana aquesta terra i aquest mar nostres. Es feren amics i començaren a sortir junts. Llavors varen descobrir que eren pare i filla. No, Eva no sanglotava, tenia l?expressió serena de quan havia gaudit molt. Tot això li voltava pel cap, la se mejava per dedins. Tomeu, t?has posat a plorar de ràbia i impotència. Per què no ho vaig entendre?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!