LA PÈRDUA, ¿ÉS EL RENAIXEMENT?
Pell negra. Cossos negres. Memòria negra. Això era el que preferia: colgar-me amb tots els homes que no haurien agradat a mumare. Qui així parla és Janet Flanner, una bellesa rossa i nord-americana, que va venir a París per estudiar teatre i que tu, Helena Vèrnis, conegueres a un sopar chez Estrée Dorleac, l?actriu que adorava els poetes i organitzava uns recitals als seus salons de la rue Rivoli amb el Louvre i el Sena com a ciclorama. Aquell vespre, Helena, després d?escoltar Janet recitar Racine, decidires que eixa veu et podria acompanyar en el viatge que preparaves a Mallorca per descansar i veure la teva amiga Clara Orfila i els mítics ametllers en flor. Feia un mes i mig que t?havies separat del teu marit, el senyor de Bréman, que no havia entès la teva amistat amb el baró Charles Rohan. Tu, que ja estaves cansada de la dolçor empalagosa del baró i dels retrets del teu marit, decidires excloure amablement aquell i tornar a la calma d?aquest. No t?agradà gens el comiat, amb el nas vermell i els ulls plorosos, del baró que va partir a caçar al seu castell de Fontainebleau. Aquell cérvol magnífic que us envià com a present precipità els esdeveniments. El teu marit es mostrà com el que era: un ser mediocre i roí, sense generositat ni elegància: horrible. Sort que Janet entrà dins la teva vida com una claror d?ambre, càlida i embruixadora. Us passàveu molts horabaixes totasoles i ella et llegia els teus autors estimats, Rimbaud, Proust, Maupassant, Sade, Des Esseintes, etc., fins que es feia de nit. Janet era fina, esvelta amb un coll que reclamava un martiri escollit. Movia distingidament les mans, aquest art rar, tan difícil. Adoraves els seus turmells fràgils i els seus genolls perfectes. Agafà amb una festa de entusiasme els teus plans per anar a aquella illa de la Mediterrània, quasi grega, on tu posseïes una antiga possessió, Son Potosí, del teu primer marit, Orlandis de Rocaberg, mort anegat. El camp, el mar i un esplet prim d?ametllers amb poca flor, dins aquell estiuet de la segona meitat de gener, us serviren de recobre. Janet agafà un to melicotó que esborrà la pal·lidesa parisenca. I tu vares vèncer la fatiga nerviosa. Emperò també us cansàreu de les passejades per la muntanya, dels banys a la piscina, de la contemplació dels capaltards i decidires que seria bo i necessari passar uns dies a Palma. Tu tenies moltes d?amistats a Ciutat, emperò per damunt totes sobresortia la que et lligava des del pensionat suís, sota la fèrula de la mère Anarchasis i el benèvol mestratge de Mater Doktor Nipkopf, amb Clara Orfila, comtessa de Boscana, la teva amiga coral. Coneixies molt bé el seu home, Sebastià Rotger, un banquer d?origen humil amb una força extraordinària: la confiança en si mateix. El recordaves de jove: bell, bronzejat, ingenu, no gaire intel·ligent. Clara profanà la seva sang de princesa solar en una transgressió complexa. Tothom va dir que feien un matrimoni per amor. Els Boscana, irreductibles, no anaren a la cerimònia. Ara, Príam Cotoner, et contava, Helena curiosa, que la teva amiga es consumia lentament, víctima d?una estranya tristesa. I et demanava si coneixies Marc Laforgue, un fill natural de Sebastià amb una turista francesa, que tenia vint-i-cinc anys i feia uns mesos que habitava a can Boscana. El recordaves d?adolescent i sabies que Clara no l?havia pogut suportar mai i havia crescut a ca uns oncles materns vineters de la Provença. Ell era l?emblema de la vida llicenciosa de Sebastià que seguia practicant fins i tot després del matrimoni. Clara s?havia retirat de la vida social i encastellada en la planta noble d?aquell casal immens, sense amics ni simpaties, es consolava amb la lectura i amb les llargues converses amb la seva dida, Maciana Llodrà. Desfressades de maries antonietes per anar a un ball de carnaval passàreu a visitar Clara. Una Clara marcida, febrosenca, esquelètica, amb aquells ulls com a maragdes us rebé transbalsada. Les cefalàlgies i les crisis cardíaques, quan havien començat? Maciana, no saberes si amb sarcasme, digué que coincidien amb l?arribada de Marc. Quan us acomiadàveu véreu una foto del jove bàrbar damunt una calaixera. Us miràreu, Janet i Helena, dins un mirall rococó daurat. I entenguéreu tot d?una que el fast més terrible havia caigut sobre aquell casal a l?ombra de la Seu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
rororororororrororormmmmmmmmmmmmmesssssssssssssqquidissssssssssssssiiiiiiiiiiiiiiiiiimmmmmmmmmmmmaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa