EL RESTAURADOR DE LA MEMÒRIA
Quines angoixes, quins atacs d?ansietat, quines calorades quan mon pare es posa nuu i vol sortir al carrer com si fos la cosa més normal del món! Allò no podia ser. Caldria que avisassis aquest home teu, Salvador Gelabert, que fa feina de recepcionista, de sol a sol en temporada alta, a l?hotel Gran Cañón de Can Pastilla, i que no es tem de la feta. La teva filla de disset anys, Esperança, no vol saber res del padrí des del dia en què va intentar abusar sexualment d?ella. A tu t?agrada pensar amb frases de diari o d?advocat que sempre parlen d?abusos sexuals, d?assetjament sexual i paraules per l?estil. Emperò la cosa va ser més forta. Un horabaixa que tu havies anat a fer feines amb Lolín, la teva amiga que havia muntat un equip de neteja per apartaments d?estrangers vells, suposes que ton pare va tenir un atac de fortor. Sempre havia estat molt encès en els oros. Es passava per l?entrecuix quasi totes les amigues de ta mare. Per això el metge t?havia dit que, a més a més d?aquelles medicines per l?Alzheimer, li podies posar un parell de culleradetes de bromur en el cafè amb llet. Pot ser que el darrer bromur estàs passat o que amb el desequilibri hormonal que du li envestís la calentor animal que va agafar una Esperanceta que es resistia a les totes i la va dur directe cap a la seva habitació, que estava separada de les altres per un patiet ple de flors de saló. Allà la va fer despullar mentre l?apuntava amb la pistola que guarda de quan va anar a Rússia amb la División Azul per salvar el món del comunisme i entregar-lo al nazisme. O això és el que deia a tots quants el volien escoltar quan encara anava a les reunions de la tercera edat. Esperança es va treure cada peça de roba amb la lentitud que dóna la sensació d?estar morta de por. Després la va estirar damunt el llit d?una sempenta violenta amb la mà lliure. I no se li va ocórrer altra cosa que posar-li el canó en el lloc exacte de la virginitat. Bé, també has de ser sincera, Apol·lònia Horrach, perquè saps que des de l?hivern passat Esperança s?ho fa amb un negre. El primer cop per tu va ser quan els trobares que es punyien dins la bugaderia un dematí d?hivern quan tu tornares a casa molt prest, perquè l?apartament dels Jhaminson es feia en dues estirades. Tot això de la pistola t?ho va contar ella. Emperò hauria estat molt bé que ho haguessis denunciat. I vindrien els Ceessaís i analitzarien les empremtes de la pistola i els líquids orgànics que hi pogués haver a la punta del fusell. Calia que parlassis amb Salvador. Aquell vespre arribà com sempre a la mala hora. Per aguantar desperta et posares quatre programes del Tomate que tenies gravats i dos de Dolce Vita. Salvador va arribar quan entrevistaven una transexual que es tocava les mames per demostrar que li havien crescut i deia que s?operaria a càrrec de la Seguretat Social. De la Seguretat Social li parlares. Necessitàveu una persona que intentàs posar un poc de remei al desgavell del teu pare. Li vares prometre a Esperança que no li contaries mai el que va fer amb ella, però si que li podies dir els quadres que es muntava quan es despullava i sortia al balcó cridant com un esperitat: Viva Franco! Arriba España! Va ser gràcies a una associació humanitària que aconseguíreu que un estudiant de geriatria, Jaume, vingués tres dies a la setmana per tenir cura del teu pare. Jaume era molt alt i tenia uns ulls molt blaus, quasi grisos. D?ençà que ell entrà al vostre pis tot va canviar. Tu et passaves hores mirant com xerrava amb el vell amb una paciència de sant. Tomeu li contava allò que no recordava. I ell, amb les informacions que li havíeu donat, intentava despertar el seu passat més amable. Altres dies tu eres a netejar apartaments i no hi havia cap problema perquè Esperança es quedàs amb Jaume. Esperança li havia perdut tota la por al padrí quan el veia al costat d?aquell bergant que li agafava la mà amb una tendresa que no havia conegut mai. Tantes de meravelles digueren de Jaume que Salvador el va voler conèixer. El convidaren un diumenge a menjar una paella. Feia molta d?estona que no teníem un dinar com aquest, gràcies Jaume, li va dir Salvador als postres. Jaume va somriure amb aquell dentat lluent de llop i va donar les gràcies. Podries assegurar que a ca teva, Apol·lònia, tota la família s?ha enamorat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sebastià Serra: «L’IEB ampliarà la llista d’escriptors a Frankfurt dins el seu programa propi»