ESTIMAR L?AMOR
Si es juntassin tots els «t?estim» que es pronuncien aquest moment en el Món, si quan acabassin de sortir de la boca volassin com ocells, el cel s?enfosquiria i no es veuria ni el cel, ni el sol, ni la lluna, ni les estrelles, i la humanitat se sentiria tancada dins una capsa. Et vaig dir t?estim quasi per inadvertència o perquè tenies un aire patètic aquell horabaixa al caló dels Fonys i jo travessava una d?aquelles regles doloroses que em deixaven estormiada molt de temps. No em temia de res. Em sentia tancada dins una cambra negra. Sé que hi havia forats a la porta emperò no deixaven passar ni gota de llum. Em sabia fermada a un llit. Podia moure un braç, res pus. Tota la resta del meu cos em feia mal. No sabia el temps. Ni el temps que feia que estava allà tancada. Ni el per què. Ni quan podria sortir. Ni què havia fet. Havia assassinat algú. Havia tirat la meva germana pel mirador dels Trescadors. Havia cremat els meus pares dins el bmw. Segur que allò no era un hospital sinó una presó. No sent cap renou. Hi hauria d?haver policies o enfermers, però no se sent res de res. I quan em duen el menjar no veig ningú. I quan deman coses no em responen. I quan crid com una eixelebrada no hi ha ni un petit eco. Margalida Ballester t?has despert amb la calitja que t?entrava per tots els forats del cos i has fet un gran alè. Per què els somnis s?havien convertit en certeses? Per què els recordaves d?aquella forma tan clara que et feia por? Eren les sis de l?horabaixa. Totasola. I aquell redol de llit buit amb la forma del seu cos estava fred, gelat. L?aquaríum mental en què nedaves era ben clar. Rafel, el teu home feia vuit anys, es dedicava a consolar Catalina Vilanova de la mort en accident de moto del seu Miqueló. T?ho repeties sempre seguit. Rafel és un bon metge i no pot deixar que aquella pobra al·lota caigui dins l?abisme mental de la depressió. Emperò aquella pobra al·lota tenia vint-i-cinc anys, un cos de model i una engolidora necessitat d?afecte. M?he de refer, has dit en veu alta mentre t?aixecaves i et veies reflectida dins aquell mirall gegantí. Amb els cabells negres i llargs descambuixats pareixies una bruixa. Has mirat cap al finestral per fugir de la teva imatge. Una branca de buguenvíl·lea vermella, quasi granat, s?aficava dins la cambra. Era com un auxili, com una invitació a la tranquil·litat. L?has mirat molt de temps com si fos una estora màgica on volar cap a l?aventura, cap al desconegut. En aquell moment ha sonat el telèfon. La primera intenció era de no agafar-lo. Després t?has aixecat eufòrica com si l?aparell fos un salvavides en l?instant més fràgil de la teva vida. No senties la veu que t?explicava fil per randa els esdeveniments. No escoltaves cap de les paraules que aquella veu et repetia amb la sonoritat d?una idea. No volies conèixer ni una de les coses, de les causes ni dels efectes perquè totes et sonaven estranyes, alienes i incomprensibles. Has estat a punt de penjar sense dir ni un mot. Era com si tinguessis una aresta a la gargamella que t?impedís qualsevol fonació. Hauries volgut cridar però no en sortia ni un mormol de la teva gola. Després sense tèmer-te?n has dit les paraules convencionals que ell esperava. Era una resposta de dona equilibrada, tot el contrari d?aquella femella que et posseïa ara mateix i que t?incitava al canibalisme més elemental. Ell ho ha cregut. Els homes són un bibelots, deia una francesa mitja boja, Nicole Lafèvre, que tenia un xalet a prop del vostre, entre els marges d?oliveres que dominen Deià, a dues passes de la Cala. I que organitzava unes festes a la lluna i a la banalitat de la vida que acabaven de mala manera. Has tirat el telèfon enterra en un gest de pel·lícula dels anys seixanta. Molt a poc a poc has anat cap al finestral. El mar estava en calma. El sol tapat per la blancor potent de la calitja que com una goma llefiscosa s?aferrava a tot el paisatge i el convertia en borrós, sense color, sense vida. En aquell moment has tingut ganes d?autolesionar-te, de fer-te mal. Quan ell arribàs et trobaria amb el braç embenat i un somriure glacial. I quan et demanàs què t?havia passat, tu li contestaries amb la teva veu més vellutada i tendra: La generositat és un pecat mortal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
passats 77 anys el monòleg tràgic segueix. Bona vesprada!.