LES XICARANDANES SÓN PER A L?AMOR
El nostre matrimoni és una de les nombroses cèl·lules que formen el teixit social. Quan vengueres per Pasqua, Emília, assegudes al Capuccino de Can March engolint dos bludimeris, m?ho demanares com una botxa: «Antònia, Antònia Puigserver, amiga coral de l?Institut, estimada, necessit que em contis la teva vida amb en Miquel Caminals; escric una novel·la i tu m?has inspirat un dels personatges centrals. No és que siguis tu, ja m?entens, emperò el fet de tenir un home tan senzill i tan complet, la vostra relació afectiva fonda, tot això m?interessa.» Bé, intentaré contestar-te encara que no sé per on començar. Tu, a Barcelona, deus tenir mil i una històries més complicades i enrotllades que la nostra. No sé perquè t?has volgut fixar en un professor de matemàtiques i una entrenadora personal, bé, una fisoterapeuta per dir-ho clar. No som res de l?altre món. Cada vespre en Miquel es colga a la mateixa hora: les onze. Tu saps que jo som un ocell nocturn emperò m?afic dins el llit amb ell. Al principi em qued adormida. Això de rehabilitar patologies de la còrpora és esgotador. I a l?assegurança m?exploten com una mala cosa. Quan el meu cos fibrós i ben musculat ha dormit un parell d?horetes es desperta deixondit i amb ganes de batalla. M?aixec sense fer gens de renou, em pos un conjunt elàstic d?adidas que se m?aferra a la pell, agaf la documentació per un si de cas i partesc del pis. Tu saps que de ca nostra al passeig de Sagrera hi ha dues passes. M?agrada córrer per la Murada. Abans era un lloc de gais, emperò ara només hi trob una parella magrejant-se a un banc, uns guiris mig gats que s?han perdut o una parella de municipals que deuen fer la ronda. Fa un dies quan vaig arribar a l?alçada de la Calatrava em va envestir un home que fumava un havà. Em va demanar el preu. Em va fer una il·lusió extraordinària que em tractàs com una puta. Ah! Una cosa que no t?havia dit és que abans de sortir de ca nostra em pos les pintures de guerra. Duc un maquillatge i unes ombres tan exagerades que ni tu, amb un poc de fosca, em reconeixeries. Aquell home de l?havà que em tractava com un objecte em va donar un dels gusts més sensacionals que no sentia feia estona. L?altre vespre anava cap al Molinar, just devora de la platgeta de can Pere Antoni, vaig fitar un grup de joves. Quan em descobriren els ulls sel?s posaren fosforescents. M?agradava sentir-me enrevoltada d?aquells lleons adolescents amb les seves crineres agafades amb cua, amb els cabells just davant la cara, amb els caps pelats i amb aquells pírcings als llavis, als nassos i a les celles.
Em varen empènyer cap a la platja. El renou de la mar i els xiuxiuejos d?aquells joves ben enravenats dins els vaquers esfilagassats i per davall les anques em feren volar. Després amb aquelles trossades de gimnàs m?arrabassaren la roba. Era tot un treball treure?m la segona pell. I mentre m?estamenejaven de mala manera mirava els tatuatges dels bíceps amb cors i coralls, amb palmeres i peixos, amb deserts i tigres i rates pinyades. Ben nua em fermaren amb un cable elèctric. N?hi havia un que fumava un xirri, ho vaig saber per l?olor, que em va cremar devora els mugrons. Com si allò fos un senyal tots es baixaren els calçons i començaren a remenar-se-la. No et puc descriure l?alegria d?aquell espectacle que durava i durava com si no s?hagués d?acabar mai. Em deixaren tapada de nacres. Així com vaig poder, amb uns diaris, em vaig treure el verrim i em vaig vestir. Desparegueren. Quan começava a caminar, un d?ells, ros i jovençà, em va dir si volia anar al seu apartament. Em vaig veure dins un bòlid trucat que corria a una velocitat infernal. És un cotxe reconstruït, si vols podem pegar un xoc frontal i no passa res. Quan arribam a aquella gàbia de vidres damunt la mar em dutx. M?ofereix un cafè amb galletes daneses. Em conta que està a punt d?acabar filologia anglesa i que aquest estiu es casarà amb Nina, la seva al·lota. Mentre xerra em qued adormida. Quan surt el sol mir cap al jardí i veig una xicarandana de Brasil, aquella Dalbergia nigra que m?enamora, aquella Dalbergia nigra resplendent com un núvol lilós enfront del blau marí. Les flors irisades de blau malva m?enlluernen. M?entren ganes de plorar. Quan arrib a ca meva en Miquel encara dorm i li prepar el berenar. S?aixeca i fem l?amor dins la cuina. No sé què li ha pegat cop en sec. Així és la meva vida. Una besada de la teva amiga.
Antònia
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!