TOT SON ASGARD ERA TRANSPARÈNCIA
À notre époque il n’y a même plus de place pour un cri de révolte. Qui l’entendrait hormis quelques uns? Il n’est presque plus possible de parler aux hommes. Tout est révolu. Il faut se resoudre au silence mais non abandonner. Il faut continuer à suivre en nous le mouvement qui nous porte en avant. Il faut que la lumière vacillante qui nous éclaire demeure allumée. La merveille d’être ne peut nous être enlevée et nous devons continuer à en jouir jusqu’au dernier souffle.
Jacques Masui
Aquells dies estirats de la tardor que tu adoraves. El món estava ben fet. Tot tenia el color que tocava. Les coses i el seus noms coincidien sense cap duplicitat. Pareixia que podies retallar els punts de vista. Cada imatge de paisatge era un quadre, un documental, una combinació de formes i colors ?els colors de la forma? amb un nom propi: el terròs de les roques de la serra era color de mel com en un quadre de Rusiñol, Jardí i puig, que s’ha venut per més de cinc-cents mil euros a una subhasta de Sotheby’s, la línia de l’horitzó en tres escansions de cada vers («Entre el cel i l’aigua / la línia de l’horitzó / res pus») em llançava al Godard de Le Mépris des de la casa capriana de Curzio Malaparte, els contrallums de les figueres i els fassers mostraven la mestria de l’aquarel·lista xinès Mu-Zan, l’arena no era de Joaquim Mir sinó dels pigments d’un paleta tirititer dels paisatges entravessat d’ermità lúbric, cada esguard era una meditació del temps i i el seu pas sobre les coses, sobre les llums, sobre els desitjos o les nostàlgies, tant se val!
Escoltar les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d’agua i profunditats desconegudes.
No creus qua som un cos d’imatges, de memòries i d’oblits, d’insistències a cada palpitació de les hores.
Cauen al fons de nosaltres les imatges i la podridura.
No sents com es desnua el nuu d’aigua i sal?
Com bastir?
Els caquiers vermells contrasol ponent són aquí: pacífics, immòbils, fixos, pintats, eixamplant la claror.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gabrielet, on ets? M’has deixat tirada com una farola sense cap cà que m’ensumi. Ja no me compixin els baixos.
Tens el ventre pla i jo la panxa plena de sang i grells, carn de ploma i perdigons, una mica d’aire i flaire amarg aigordent perillós.
Tenc set de tu i, m’has deixat, altre cop, com un verro escalivat, sanat, amb les canyes fermades a les arrels d’on penjàven els meu senyals.
Teva, per sempre. Miqueleta Rossinyol
Tens fret? Doncs acurrucat, la precarietat és la mateixa que abans o va augmentant cada vegada més perquè el món avança mentre altres solament s’estanquen.
Eren dos, el amo i el gos
Hi ananven anant
un al devant
i l’altre al darrera
Alhora que més carnal.