DIETARI D?OLORS
Som un amador d’aquest quaderns de bitàcola que molts d’humans duen cada dia de la seva vida. Crec que em vaig aficionar d’adolescent a aquests textos apassionants amb el diari d’un home que quasi no feia altra cosa que el diari: Amiel. Un home que escriu: Un dia més, un pas més cap a la mort, et pot donar totes les sorpreses. I pas un guster amb diaris tan de consulta com El quadern gris de Josep Pla, el Journal d’André Gide i de Jules Renard, els Cahiers de Paul Valery, els dietaris de Robert Musil i de Wittgesntein, el de Julien Green, el Glossari d’Eugeni d’Ors, el Journal de Marie B. i el de Virginia Woolf, el de Pierre Leateaud, etc. Les Confessions de Agustí són també un bon dietari on ens entima coses així que fan pensera, que fan ensumera: «Els homes se’n van a admirar l’altura de les muntanyes, la gran agitació del mar, l’amplada dels rius, la immensitat de l’oceà i el curs dels astres i s’obliden de si mateixos.» El que aquest aprenent d’escriptor aconsella als seus amics sempre seguit és que facin un dietari per a ells mateixos, I insisteix i sacseja i raona i desraona i fa l’ullastre esbrancat a favor d’aquesta manera de concentrar-se en si mateix. En una societat que només cerca la diversió en el pitjor sentit, que només vol bellugar-se, fer copes, sortir a sopar, viatjar a preu fet, no avorrir-se, no estar sol, parlar d’un dietari sembla un absurd. Ja ho diu el meu amic i mestre Jordi Llovet: Llavors succeeix que la gent es mor sense tan sols haver sabut com pot arribar a ser digna una vida. Un dietari és una conversa amb un mateix que ens ajuda a conviure amb la vida i amb la mort que portam dedins. I això és higiènic, no té contraindicacions ni efectes secundaris. I el dietari hauria de ser també un recordatori de les experiències oloroses quotidianes. Un amic meu em va dir: Però com puc escriure això si fa una mala fi de temps que no he ensumat res d’interessant? Vaig agafar el doble joc que el verb ensumar em donava i vaig contestar ben rabent. No em referesc al fet de descobrir cap secret o confabular-te amb algú, el que et vull repetir és que si no tens cada dia un parell d’experiències oloroses perdràs el nas, perdràs la sensibilitat, perdràs l’ensumera de les olors del món. Et perdràs, et faràs malbé.
(…)
Una pàgina de la meva plagueta personal podria ser: Aquest matí l’aire
condicionat del cotxe feia una olor de bufa ben pudenta. En Llop, que
també té un dietari i n’ha publicat un parell, m’ha dit que ell ja m’ho
havia explicat feia temps. A la feina na Nassi ha duit uns albercocs
que no coneixien gelera i he estat una bona estona ensumant-los abans
de mossegar-los amb tota la càrrega de records que aquell gust un poc
àcid em despertava. Devora el cotxe he trobat un colom mort que feia
una olor espantosa de descomposició, de cadaverina. Avui horabaixa he anat a fer una
volta per foravila: he ensumat el bessó blanc, lletós, dels ametlons,
he robat unes prunes vermelles com si fossin escultures de Murano que
feien l’olor dels estius a Manacor i m’he fregat amb les fulles
compostes dels ailants que fan sentor de verrim. Quan sopava a la
fresca ens ha atacat la química deliciosa de les flors de gessemí que
es mesclaven amb l’alfabeguera i l’all de l’ensalada de formatge de
cabra fresc que feia olor de pèl de boc. Me’n puc anar a dormir
tranquil i amb el nas un poc esbraonat. No compt les males olors,
especialment corporals que he viscut a les dues coes que he fet. En temps
de crisi les coes es fan més llargues.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!