Jordi havia anat fins a l’albercoquerar amb l’estol de jovençans que feien excursions cada dissabte. Allò va ser una vega. Pujaven per aquelles branques plenes de fruits color de mel com si fossin moneies. Mossegaven amb ganes aquelles boles plenes d’un perfum fort, una mica àcid, i tota la boca era un fester de sabors. Cantaven, cantaven When under ether de P. J. Harvey, For reverend Green d’Animal Collective i Aproximaciones de Pereza. Després d’omplir-se les butxaques d’albercocs agafaven bosses de plàstic d’eroski i les omplien. Enterra quedava una solada de fruites massa madures, mig esclafades. Després anàreu cap al safareig de Son Agulla. Pedalàveu com enfollits. El paisatge dels puigs, marges d’oliveres argentades envaïdes per l’avenç dels pins que baixaven dels capcuruculls, no us interessava gens. Alguns es van aturar a beure aigua de la sèquia al costat del torrent sec de Sangràs. No us havíeu demanat mai quins moros bastiren aquella joia hidràulica que després de segles i segles encara permetia salvar les aigües de la serra. Bevíeu i us banyàveu els cabells, el pitram, les cuixes, lluents. Al revolt de les cases de Son Oliver deixàreu les bicicletes a la vora del camí, botàreu els filferros de la tanca, us despullàreu i corrensos, esperitats, com si us perseguís un eixam d’abelles, us llançàreu a la superfície verdosa d’aigua gelada. Allò eren festes. Corregudes, capficos, sempentes, bombes d’aigua i d’altres combinacions immersores formaven els jocs aqüàtics. Quasi tots us havíeu tatuat aquell mateix matí a Sandor’s de Can Pastilla. Tu, Jordi, t’havies fet fer una serpota verda que et sortia del llombrígol i t’arribava fins a l’espatlló dret on es veia un cap d’home amb els ulls esglaiats que era engolit per aquell ofidi amb escates de color daurat. Els altres s’havien dibuixat àligues peixateres que es menjaven nadons, jardins edènics amb parelles que boixaven, arbres de pues plens de peixos, rostolls incendiats d’on sortien dimonions… T’assegueres davall un ametler damunt un llit de llevamans petitoneus, et faltava l’alè i encengueres el darrer xirri. Totd’una un parell de voltors —en Xavi Salleres i en Miquel Calet— se t’acostaren per demanar-te xuclades d’aquella herba riallera que t’havia passat un cosí.
(…)
Quan tornàveu cap a Palma estaves un poc marejat. Va faltar un no res
perquè un audi sis et pegàs un cop sec al manillar i t’enviàs a florir
pestes. Agafares un bon regiró i et quedares una estona dins la vorera.
Només s’aturà n’Andreu Boronat, que tots li deien marieta perquè tenia
la veu efeminada i li agradava cantar coples de la Pantoja. Li agraïres
que t’ajudàs a posar-te dret, que et donàs quatre glops d’aigua i
t’animàs a pujar a la màquina. En arribar a ca teva et veieres al
mirall de l’ascensor i semblava que t’havia escopit la mar. Va ser ta
mare, Eulàlia Mulet, que et va descobrir nuu davall la dutxa.
Corregueres el plàstic marró i li belares que sortís. Però ella ja
havia estirat la cortina amb tanta de força que unes anelles es
trencaren i vares quedar davall aquella pluja amb els ulls negres de ta
mare clavats a la serp. Quina l’has feta, Jordiet? Què és això? I amb
el dit índex de la mà dreta recorria els regruixos bategants d’aquelles
escates que se li clavaven a l’ànima. Supòs que amb una bona ensabonada
tota aquesta merda se n’anirà! No era una pregunta, no era una
afirmació. Amb els cabells i el vestit de floretineues liles i verdes
xops, ta mare fregava amb l’esponja plena de gel i de ràbia la
llargària d’aquella serp, la rodonor d’aquell cap, els ullals plens de
verí. I tu, àngel exterminador, la miraves com perdia el temps, i,
alhora, veies com el tatuatge es fixava amb més força i resplendia dins
la claror neònica com si l’haguessin gravat amb tinta fosforescent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!