La finestra s’obre damunt una claror encegadora. És el cel de l’horabaixa del dia de sant Joan i tota la calor es reconcentra sobre aquest paisatge de verds i de grocs resplendents i polifònics. Refilen els paons amb un crit selvàtic com una benvinguda a les messes estiuenques. Pens que aquest Bellver, s’aturarà dos mesos i sent nostàlgia del futur. No comprenc per què els suplements de llibres als diaris i a la televisió s’han d’eclipsar en aquesta època en què, per mor de les vacacions, els lectors tenen molt més temps per fruir d’aquest pler i font de sapiència que és la lectura. Res. Aquest cronista, adorador de la lletra, ha decidit recomanar amb músiques d’alegria i de festa dos escriptors molt potents, dos escriptors poetes, que fan una lletra carregada d’irradiacions benèfiques i consoladores que t’acompanyen mot de temps després d’haver acabat la lectura. Danilo Kis i Hilari de Cara són una extraordinària banda sonora per a aquests temps que corren. El Danilo el vaig conèixer a través d’una crítica i traductora eslovena, Simona Skrabek, i li estaré sempre molt agraït. Ki_ va néixer l’any 1935 a Subotica (Sèrbia), de mare montenegrina i pare jueu. A set anys va veure el carnatge i assassinat de jueus i serbis a Novi Sad a mans dels feixistes hongaresos. A la Segona Guerra Mundial el seu pare i d’altres membres de la seva família foren assassinats en el camp d’extermini d’Auschwitz. Va viure a Hongria i estudià literatura a la Universitat de Belgrad. Més tard es va traslladar a França, on habità fins a la seva mort el 1989. L’absència i la pèrdua del pare i el genocidi nazi es convertiren en les seves obsessions literàries, que fructificarien en una trilogia commovedora que publicà per separat i després reuní en un sol llibre: Circo familiar (Narrativa 128, Acantilado). Aquí hi ha Penas precoces, que és un àlbum de cal·ligrafies d’un nin que no perd calada i que ens mostra una col·lecció de petits detalls sense ordre cronològic que cartografien un univers propi extraordinari. És emocionant. Jardín, ceniza són quadres commovedors en què el seu pare, que era enciclopedista, màgic, psicòleg, recitador, joglar, etc., ocupa un lloc central, així com els esdeveniments terribles, amb ressons apocalíptics, de la repressió i de la guerra. El reloj de arena és un collage en què el pare agafa una dimensió tràgica i on a través d’una escriptura compacta, suculenta i estremidora assistim a les darreres crisis d’un home que esdevindrà un vertader màrtir. Circo familiar, llegit en les seves complexes trames que s’entrecreuen. és una vertadera novel·la de formació de les més significatives del segle XX. L’obra més coneguda de Kis és Una tumba para Boris Davidovich (Narrativa, 108, Acantilado), amb un pròleg aclaridor de Joseph Brodsky, pinta amb colors forts el funcionament del fanatisme i la intolerància a través d’una bigarrada galeria de personatges. Enciclopèdia dels morts (Narrativa, 127, Acantilado) són set relats que amb brodaries de miniaturista ens pinten un conjunt de personatges d’aquells que no veu ningú: els marginats dels marginats.
Magnífic! Hilari de Cara és un poeta que fa de professor de literatura. El llibre Poemes (1985-1991), que recull L’espai del senglar i Quadern de Llombards,
ens mostra un treballador estricte i suggeridor del llenguatge amb una
dicció d’amic que et conta les seves aventures a cau d’orella. Bolero (1998, Quaderns Crema) i Absalom
(Premi de la Crítica Josep M. Llompart, 2007) són dues obres de
maduresa on el poeta ens mostra el seu món entre l’amor i la desolació.
Ara fa un parell de mesos que llegesc i rellegesc (Hilari és un
escriptor que cal rellegir per sucar-lo a fons) Postals de cendres
(publicat a El Gall Editor, com quasi tots els altres llibres), i només
puc assegurar que la veu decaresca produeix unes càrregues de
profunditat que et fan descobrir un fotimer de coses invisibles que ens
envolten, que tenim dins nosaltres: els tedis i les batalles de l’amor,
la força elegíaca de les entonacions (Gabriel Galmés, Blai Bonet i
Robert Graves són matèria elegíaca), la batalla per la terracelmar del
seu país petit i ben aimat, els seus passejos literaris, íntims,
impressionants per Praga, per Viena, per Nova York, per arreu d’un
planeta on intenta esbrinar la vida davall cada sensació i cada
sentiment. Un ver electritzador de les paraules de la tribu que ens
dóna, amb generositats de mestre, paraules convertides en espires
lluminoses que ens ajuden a veure les obscuritats més fondes, més
abissals. També, tan bé, magnífic! Bonheur et livres, cet été 2008, hypocrites, amis, Lecteurs!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!