25 de juny de 2008
Sense categoria
1 comentari

LA NIMFOLÈPSIA ÉS UNA CIÈNCIA EXACTA

Per què et vaig dir d’una tirada aquestes paraules que encara record?: Si qualcú pren Crim i càstig com un prospecte d’instruccions per assassinar dones velles i Lolita com un manual pornogràfic de pedofília, és que el món va a la catàstrofe. Tu, Bel, somreies i em mostraves les allargassades línies rosa dels teus llavis emmarcant un dentat de blancors. Per què obligues la ment dels benpensants a obrir els ulls davant l’evidència? Això no t’ho perdonaran mai. No saps què li va passar a Dolors, la meva amiga coral de l’institut? Us havíeu aixecat de la taula del bar Moranko, on acaba el carrer General Riera, i enfilàveu cap a la rotonda d’Establiments. Feia una calor violenta. La xafogor s’aferrava a la pell. Anàveu amb grans ulleres de sol d’un negre tornassolat. Semblava que us havia escopit la mar. Tu, Bel, fumaves un camel amb aquella parsimònia que em treia de solc, com si fos la darrera cosa que feies sobre la terra. Et mirava les ballarines vermell carmí i desitjava que aquell passeig per un desert ciutadà no s’acabàs mai. Havies començat la narració de l’aventura d’aquella Dolors, que no coneixia, en una casa de putes del passeig Mallorca. Em venien al cap els noms que havia recopilat sobre les prostitutes: les sebel·lines, les senyores de la vida, les bergantes, les fembres públiques, les heteres, les cortesanes, les meretrius, les marfantes, les barjaules, les donardes, les bagasses, les pupudes… Sabies que el llavi menor de la vulva també s’anomena nimfa? Et mirava el voleiar esmunyedís dels cabells color mostassa i em sentia un caçador encisat, posseït per la seva presa. Havíem quedat per dinar plegats en aquell tuguri en què feien unes butzes ben coentes, descobert per un estol d’estudiants quan preparàvem el viatge de fi de curs de l’any passat. Tu em digueres que t’agradaven els llocs tirats, una mica sòrdids, afegires, i vaig distingir en l’accent que posaves en l’adjectiu que aquell indret ple de marines fetes amb postals velles emmarcades, ple de la fumassa d’una cuina rera el tasser i amb uns clients que semblaven trets d’un conte de Bukovski, t’entusiasmaria. No som gens estugosa, amollares quan la madona ens serví dos platots estibats de callos. Puta milana!, va xisclar una rossa tenyida que demanava un frit amb molta d’insistència. Tu, semblaves contenta, tranquil·la, entretinguda. Hi ha alguna cosa podrida en aquesta societat, els titulars dels diaris en són l’anunci continu. Quan has dit aquestes paraules, Bel, jo havia fuit molt enfora, dins aquell pis de luxe i de luxúria en què un home de seixanta anys i busques demanava la carn jove d’una al·lota que acabàs de sortir de la minoria d’edat. Tu havies subratllat la “minoria d’edat” amb intenció artera. Deixàvem l’embalum del Magatzerm Verd i enfilàvem cap a les mil i una grues de Son Espases i aquells gratacels gegantins de formigó armat.
(…)
Sabies que quan aquell home entrà dins la cambra, on es preparava per
devorar una nimfa, es trobà amb el cos nuu de la seva filla pintada com
una persiana valenciana? No et facis cap pregunta, no pensis en res que
no sigui la història que t’he contat, sense comentaris, sense
diccionaris, sense significats darrers. En arribar a les barreres has
parlat amb un guardià, li has mostrat un carnet, heu discutit un poc,
ell ha telefonat amb un mòbil molt gran. Al final us ha donat un casc
perhom i us ha deixat passar. Entràveu dins el futur hospital de Son
Espases com qui va a l’infern. A Bel li tremolaven les mans i tu li
estrenyies els dits per calmar-la. Heu rodat entre els edificis.
Suàveu. Li has mossegat els llavis al peu d’una grua blava. Com dos
fugitius us heu resguardat dins una habitació tota grisa. Estàveu tan
aferrats que éreu un sol cos. Ha passat molt de temps. Després, ella,
cop en sec, t’ha desfet la cremallera i s’ha amorrat amb gust a la teva
homenia.

  1. Increïble! Com tot el que escrius…
    Ja em vaig adonar de que la teva manera d’escriure era exemplar amb ‘Exelcior o el temps escrit’ i/o amb ‘Vertígens’.
    Ara bé, l’estil d”Acrollam’ m’ha sorprés gratament. M’he enamorat de la segona persona i he començat a omplir planes i més planes dels abultats quaderns que tant m’apasionen.

    Segueix així, no ho deixis mai això d’escriure 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!