22 de juny de 2008
Sense categoria
2 comentaris

MODEL

La llum deserta cada breu extensió de temps:
els reflexos argentats del lamé a les mussolines del coll de la dama,
la xarxa d’estels neònics per la cabellera desfeta,
la seda crua, incrustada de diamantons i safirs,
dels vestit dibuixat amb les formes de l’elegància
i, sobresortint, com un indici íntim, l’anell amb un paó
de vori antic a la mà esquerra.
Cop en sec tot el nutritiu relat
es fa suculència negre.

(…)
Ho has escrit, Bernat, contemplant aquella imatge de l’àlbum: una dama, la padrina Clara, que havia estat una valenta dona en temps difícils. va ser una heroina, t’havia dit Elisenda amb misteri. Un dia d’aquests t’ho contaré. Elisenda t’havia deixat la meravella d’unes fotos antigues perquè poguessis veure vestits d’època, del 36, per a la teva novel·la, CH, que necessites escriure per sortir, per sortir-te’n d’aquestes obsessions que no et deixen viure.
Has tancat les persiones i la cambra sembla a les fosques. Només aquest flexo encès sobre la taula i la claror de la pantalla de l’ordinador creeen ombres per la calç de les parets.
Francisca tresca per devora els Còdols. Aquella olor forta de les algues mig podrides li fa pintera. Les roques blanc grisoses arrodonides per les tempestes fan figures bonyarrudes i sense fesomia sobre l’aigua blavota, negrota, fonda. Tu ho pots translladar amb el grafit sobre aquell full de cartolina del teu quadern de campanya. el blanc i negre pot reflectir els matisos dels colors? És una pregunta totalment vague i  mala de respondre. T’entretens amb cada ombra, amb cada tremolor, amb cada  esquit.
Mires el rellotge. Tens temps per fer tota una sèrie d’aproximacions codolesques que podran ser el guió d’un vídeo que tens pensat per fer que aquelles formacions rocoses que suren damunt el mar t’obren els seus interiors. Et ve al cap la cara d’Elisenda amb els cabells recollits en una cua. I sents com una punxada al costat esquerre. Manies, dius.

  1. En el bar dels costums i de les confidències, en una taula mig escondida, jo et parlava i tu gargotejaves en un tovalló de paper. Jo et parlava amb la vehèmcia dels pusil·lànimes i tu ploraves dibuixant quelcom semblant a arrels de plantes que, al seu torn, feien pensar en el deixants de bava de caragols en fuga. I tot per dir-me que ja n’hi havia prou de téntols, pus paraules: te n’anaves farta d’esperar, tipa de confiar en la tempesta de fortor que jo, des de feina mesos, et prometia. Així brufàrem els meus seixanta anys.

  2. Hola, sóc una lectora valenciana (de Castelló) que t’escric per dir-te que fa poc que t’he descobert com a escriptor. he llegit ACROLLAM i m’ha agradat a muntó!!!!  Avui mateix passaré per la llibreria a comprar – o a encomanar si no hi és- VERTÍGENS.
    Passaré de tant en tant pel blog. Una abraçada i un plaer saludar-te

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!