14 de juny de 2008
Sense categoria
1 comentari

I BESA’M DESPRÉS DE DIR-T’HO

Elisenda escriu petits bitllets a Bernat: «Quan t’he vist que escrivies davall l’ailant ple de flors grogues m’ha vingut al cap una frase així sobre la nostra vida: deixar tantes de coses inacabades…»

Francisca ha dibuixat l’univers aqüàtic d’un cossi molt gran ple d’aigua en què hi creixen lliris, nenúfars i papirs. Hi ha un aire de desolació en la creació d’unes línies de tinta boligràfica blava que mostren la verdor de les plantes, la transparència de l’aigua, l’atmosfera plena d’abelles i una libèl·lula —un espiadimonis— com si l’artista patís un mal incurable.

(:::)
Bernat copia fragments d’un dietari de J. C. i escriu a poc a poc i amb una pressió al pit: «El nodit és allò que m’interessa. La matèria primera d’aquesta mata d’històries. Veritats? No, Contarelles i res pus. Copii: “Els falangistes de Salern practicaven cada dia instrucció militar des del 21 de juliol de 1936, que dirigia un dels Jinetes de  Alcalá que provocà aquí l’alçament. Les falangistes i els balillas també practicaven la instrucció, les primeres sense armes, els segons amb armes fictícies. Tothom cantava himnes  militars i marxes patriòtiques que se sentien per ràdio; l’ambient general agafava un to marcial.” M’han fet esborrar amb la llengua massa pintades per poder escriure amb tranquil·litat. I l’amor, per afegitó, em fa oblidera. No he d’amollar.»

L’existència transcorr plena de territoris  humans que es mouen com els grans blocs de gel que es rompen dels glaciars i que naveguen solitaris pel mars antàrtics.

  1. Sensacional senyor Mesquida!

    Barreja constant del sentiment i del record. Tot queda trenat com un mosaic o potser millor: com un palimpsest. L’evocació constant del que ha estat i de la veritat-mentida sobre la que ens hem construït de forma constant.

    Avui a Barcelona la gent puja per celebrar que el Castell de Montjuïc els ha estat cedit. Una concessió amb trampa, donat que encara es conservarà el Museu Militar i la Guàrdia Militar. De fet no deixa d’esser un una almoina de les botes i el sabre per a uns ciutadans que volen silenciats. Un dia de celebració no poden esborrar l’horror que el castell, encara avui en dia, representa per a la ciutat.

    Llegir les seves els seus textos sempre deixen un regust d’horror vacui sobre l’esperit. Que només calma  l’assedegament  amb la font que és la  seva prolífica  plagueta.

    Gràcies Mestre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!