Elisenda escriu petits bitllets a Bernat: «Quan t’he vist que escrivies davall l’ailant ple de flors grogues m’ha vingut al cap una frase així sobre la nostra vida: deixar tantes de coses inacabades…»
Francisca ha dibuixat l’univers aqüàtic d’un cossi molt gran ple d’aigua en què hi creixen lliris, nenúfars i papirs. Hi ha un aire de desolació en la creació d’unes línies de tinta boligràfica blava que mostren la verdor de les plantes, la transparència de l’aigua, l’atmosfera plena d’abelles i una libèl·lula —un espiadimonis— com si l’artista patís un mal incurable.
(:::)
Bernat copia fragments d’un dietari de J. C. i escriu a poc a poc i amb una pressió al pit: «El nodit és allò que m’interessa. La matèria primera d’aquesta mata d’històries. Veritats? No, Contarelles i res pus. Copii: “Els falangistes de Salern practicaven cada dia instrucció militar des del 21 de juliol de 1936, que dirigia un dels Jinetes de Alcalá que provocà aquí l’alçament. Les falangistes i els balillas també practicaven la instrucció, les primeres sense armes, els segons amb armes fictícies. Tothom cantava himnes militars i marxes patriòtiques que se sentien per ràdio; l’ambient general agafava un to marcial.” M’han fet esborrar amb la llengua massa pintades per poder escriure amb tranquil·litat. I l’amor, per afegitó, em fa oblidera. No he d’amollar.»
L’existència transcorr plena de territoris humans que es mouen com els grans blocs de gel que es rompen dels glaciars i que naveguen solitaris pel mars antàrtics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sensacional senyor Mesquida!
Barreja constant del sentiment i del record. Tot queda trenat com un mosaic o potser millor: com un palimpsest. L’evocació constant del que ha estat i de la veritat-mentida sobre la que ens hem construït de forma constant.
Avui a Barcelona la gent puja per celebrar que el Castell de Montjuïc els ha estat cedit. Una concessió amb trampa, donat que encara es conservarà el Museu Militar i la Guàrdia Militar. De fet no deixa d’esser un una almoina de les botes i el sabre per a uns ciutadans que volen silenciats. Un dia de celebració no poden esborrar l’horror que el castell, encara avui en dia, representa per a la ciutat.
Llegir les seves els seus textos sempre deixen un regust d’horror vacui sobre l’esperit. Que només calma l’assedegament amb la font que és la seva prolífica plagueta.
Gràcies Mestre!